Els tres móns de Joan Amades

Els tres móns de Joan Amades
Joan Grau
Jornades d’estudi
sobre Joan Amades
Bot - 2003

El fet de pensar que Joan Amades vivia tres móns simultanis i aparentment distanciats es deu principalment a les sensacions i reaccions que l’Amades m’ha provocat en tres etapes marcades de la meva vida. Tres sensacions també aparentment distanciades fins que m’he adonat que formaven part d’un tot indestriable.

En primer lloc, Joan Amades em va provocar curiositat, una tafaneria que augmentava constantment en llegir els seus escrits, endinsar-me en les seves publicacions em permetia descobrir un món que només coneixia a miquetes i que en parlar-ne amb els meus avis se’m feia pròxim de cop. De fet, qui em va descobrir l’Amades va ser el meu avi, que per tenir-me entretingut, a estones es dedicava va nodrir la meva imaginació de rondalles i llegendes, moltes d’elles tretes dels llibres de l’Amades que hi havia a casa. Més tard, després en llegir aquests llibres, hi vaig retrobar moltes de les històries que m’havia explicat l’avi, així com també hi reconeixia cançons que sovint cantava l’àvia. A més i per descomptat descobria moltes altres coses noves que alimentaven la meva imaginació.

La segona sensació va ser d’irritació, d’enuig, em vaig enfadar amb en Joan Amades. Ja havia començat amb la dèria de la cultura popular, però era abans que es convertís en la meva afició i la meva professió, sense gairebé adonar-me’n havia començat a fer recerca i evidentment que gairebé tots els temes que m’interessaven m’adreçaven a un o altre treball de l’Amades. La necessitat de cercar-hi rigor i l’exercici de l’anàlisi em va descobrir mancances, cites inexactes i a vegades fonts introbables en el què havia escrit. Inicialment em vaig sentir decepcionat, no podia ser que aquell qui havia escrit tant sobre cultura popular, que havia estat el meu ídol fins llavors, havia fet aquells errors que em feien anar malament... o almenys és el què a mi em semblava. Inconscient de mi demanava a l’Amades la feia feta, acabada del tot. En certa manera, en aquells moments el vaig rebutjar, aquell de qui havia begut abans que ningú, em fallava i jo ja no hi confiava. Això si, fos quin fos el tema que m’interessava no em quedava més remei que anar a raure a alguna de les seves obres.

La tercera sensació va ser d’admiració que poc a poc s’ha anat convertint en fascinació, incrementant-se a mesura que descobria les peculiaritats de la persona. Quan vaig conèixer la seva vida el vaig tornar a valorar, aquell noiet de família molt humil, que va deixar l’escola als 9 anys i que acabaria essent el més gran folklorista del país, tenia una vida apassionant. Aquell mateix xicotet que comprava llibres de vell i abans de tornar-los a vendre, els llegia d’amagat perquè li tenien prohibit pels problemes de la vista que ja tenia des de petit. Però ell no en feia cas, amb l’ajuda d’una lupa devorava totes les lletres impreses que li queien a les mans. En començar a descobrir el personatge va néixer l’admiració que s’anà transformant en fascinació a mida que descobria la seva trajectòria fins a arribar al punt que avui te publicats gairebé 400 llibres, alguns d’ells fins i tot després de la seva mort i encara resten inèdits per publicar. L’any 1989 en el treball bibliogràfic que va fer Lluís Calvo en va ressenyar 391, després i sense comptar reedicions, dels seus inèdits publicats els darrers anys, ja n’han sortit els 9 que falten per fer els 400.

Una vida de dedicació quasi monàstica a la cultura popular, viscuda amb desmesura i apassionament per tots aquests temes. Hi ha una frase que he llegit en un dels seus llibres que ho defineix perfectament. No sé si la va escriure ell o si la va adoptar, però s’hi escau del tot : “Fes de la teva professió la teva passió i de la teva passió la teva vida”. N’estic segur que com passa amb Mossèn Cinto Verdaguer, un altre home tant apassionat i tant apassionant com l’Amades, si estiguéssim als Estats Units ja n’hauríem fet una pel•lícula de la seva vida. [...]
....................................................................... [...] continua llegint l'article [pdf]

Documents relacionats:

• Any Anmades - Associació Joan Amades [link]
  

Terra de Museus

Article publicat a Revista Rural
Núm. 48 pàg. 24.
I.A. Revista Rural febrer 2009

L’Espluga de Francolí,població situada a la Conca de Barberà i amb unes excel·lents comunicacions per carretera i tren, ofereix al visitant la possibilitat de descobrir una oferta museística única per una localitat de 4.000 habitants.

El Museu del Vi es troba dins el Celler Cooperatiu de l’Espluga, l’edifici insígnia dels cellers modernistes de Catalunya, al qual Àngel Guimerà li dedicà el sobrenom de “La catedral del vi”. Fou construït el 1913 per l’arquitecte Pere Domènech i Roura.

El Museu de la Vida Rural està instal·lat a l’antiga casa pairal de la família Carulla, documentada en el segle XVII. El museu va ser creat l’any 1988 per la Fundació Jaume I, l’actual Fundació Lluís Carulla i consta de quatre seccions dedicades a la pagesia, la llar, els oficis tradicionals i la història de l’Espluga i la Conca de Barberà. Entre d’altres estances, hi ha una sala d’etnografia rural, una sala homenatge al pessebrisme català, s’hi expliquen els costums familiars i populars destacant-ne la farmàcia de la família Carulla,la casa pairal i el mobiliari, la cuina i la llar de foc, els treballs domèstics i els costums familiars, religiosos i festius. S’hi exposa també un ampli ventall d’eines i manufacturats de forjador, picapedrer, fer-rer, baster, boter, etc. El museu està en procés d’ampliació i modernització de les instal·lacions i continguts que està previst que s’inauguri el darrer trimestre de l’any. Per aquest motiu, tancarà les portes a partir del 2 de març fins a que acabi la remodelació. La visita a l’Espluga es pot tancar amb la cova-museu de la Font Major, una de les set coves més llargues del món formades en conglomerat i una de les poques que s’estén, en gran part, pel subsòl del casc urbà. Té 3.590 metres de corredors descoberts fins ara, i hi és ben palesa l’activitat humana des de la prehistòria. Una part de la cova està habilitada com a museu, únic en el món d’aquestes característiques.

70 anys del bombardeig franquista sobre l’Espluga

.
El dia de Cap d’Any de 1939 una formació d’avions Junker de l’exèrcit nazi bombardejà la vila matant set persones i ensorrant una trentena d’edificis.

El primer dia de l’any es compliran setanta anys del bombardeig sobre la població civil de l’Espluga de Francolí perpetrat per l’exèrcit nacional. Aquell 1 de gener de 1939, a les nou del matí, una formació aèria d’entre 5 i 7 avions Junker, procedents de l’exèrcit nazi, va bombardejar l’Espluga deixant un rastre de set morts, entre ells un nen i dues nenes, vint-i-dos ferits i trenta-cinc edificis ensorrats.

A finals de 1938 la moral de la zona republicana es deteriorava considerablement. Un cop l’exèrcit nacional havia parat la contraofensiva a l’Ebre i superat la resistència a costa de milers de morts a les serres de Pàndols i Cavalls el desenllaç de la guerra era previsible. A la reraguarda la moral es danyava a base de bombardejos sobre la població civil. Les viles i ciutats sabien d’aquesta tàctica indiscriminada i es preparaven per fer-hi front construint refugis i buscant amagatalls. A l’Espluga els refugis naturals, com la cova dels Moros, i els refugis que es construïren a la Plaça de l’Església i a la Pedrera, van ser vitals per evitar més morts.

Aquell primer d’any els bombarders creuaren l’Espluga de nord-oest a sud-est deixant anar una vintena de bombes de mitjana potència que podien haver suposat una tona de metralla. Els impactes es succeïren pels carrers de la vila sense cap objectiu clar, a part del de causar baixes i debilitar la moral de la població. Impactaren projectils al mig de la Plaça de l’Església, al Capuig, a la Carretera de Montblanc (el que caigué davant mateix de l’arc de cal Franquès va matar un nen), al passeig Canyellas i a la Carretera de Poblet.


Segons els recomptes, el bombardeig va matar als espluguins Frederic Torruella de 64 anys, la nena Rosa Guasch de 9 anys, el nen Trinitat Marsal d’11, Eugènia Casanovas de 67, Carme Ferrer de 23 i dues refugiades, una d’elles una nena de 12 anys.

Passat el bombardeig es va evacuar el poble cap a masos i pallisses del terme i la població va quedar pràcticament deserta durant deu dies, data en que l’exèrcit nacional va ocupar l’Espluga.

La Maria Capdevila era llavors una nena. Vivia al carrer del Castell on hi impactà una de les bombes. El seu testimoni deixa empremta al succeït el Cap d'Any del 39.




Mapa realitzat per Joan Guasch Cantí

BIBLIOGRAFIA

GUASCH CANTÍ, J.: L'Espluga bombardejada (1-1-1939), "El Francolí", 59. L'Espluga de Francolí, 1989, pàg. 17; "El Francolí", 60, L'Espluga de Francolí, 1990, pàgs. 30-31.

ROCA I ARMENGOL, J.: Història de l'Espluga de Francolí. El segle XX. L'Espluga de Francolí, 2005, pàgs. 354-355

Nadala 2008: "L'Esport a Catalunya"

L'Esport a Catalunya
Carles Santacana

En el nostre univers cultural hi ha temes que són indiscutibles, que tothom considera bàsics i imprescindibles, i que conformen el gros de les reflexions i les aportacions dels autors que hom creu més interessants. En definitiva, es tracta de temes que no cal presentar, que són obvis. Per contrast, hi ha qüestions, fets socials o matèries que al primer cop d’ull semblen més intranscendents, i fins i tot en alguns casos algú pot considerar-los banals. No cal dir que en el nostre entorn cultural l’esport ha estat molt sovint en aquest segon bloc, tot i que a la nostra societat la seva presència és impressionant.


Potser aquesta seva presència tan aclaparadora ha jugat precisament en contra de l’esport, o de les relacions entre la cultura i l’esport, ja que semblava que l’un es menjava literalment l’altre, de manera que algú es podia pensar que eren incompatibles. A poc a poc, però, es va obrint pas una altra manera de vehicular les múltiples aproximacions davant del fenomen esportiu; disciplines com l’economia, la psicologia, el dret o la història s’hi interessen de manera decidida, i l’esport és matèria d’estudi a l’àmbit universitari. Tanmateix, aquest fenomen relativament recent no pot fer-nos oblidar que a Catalunya és possible recuperar una tradició en què les relacions entre l’esport i la cultura havien estat força fluides, i en què molts veien en l’esport una activitat d’enorme transcendència social. 

La Nadala d’aquest any posa l’èmfasi, precisament, en la recuperació d’aquesta tradició tot presentant la incidència del fenomen esportiu en la societat catalana, i més particularment en el seu món cultural. Per això hem volgut reflectir com en els seus inicis moderns, a les acaballes del segle XIX, l’esport era un signe de la modernitat i de la voluntat d’aproximar-se a Europa. En vincular-se ràpidament a l’esport, Catalunya manifestava l’interès i el desig de fer conviure tradició i cosmopolitisme. És per aquest motiu que l’olimpisme va arrelar amb tanta rapidesa, i sobretot el somni olímpic, que es comença a detectar a la dècada del 1910 i que no es va fer realitat fins al 1992. I si l’olimpisme va arrelar, fou perquè els seus impulsors l’identificaven com un element de modernitat, que tenia molts vessants, com ara el pedagògic. De fet, l’esport –i encara més el concepte d’educació física– va ser un dels elements distintius de la renovació de la pedagogia catalana, que creia en l’enorme importància del desenvolupament físic dels infants com una part indestriable del seu creixement personal. D’aquesta manera, l’esport va apareixent cada cop més com un fet social molt rellevant, raó per la qual no podem oblidar l’interès que hi van manifestar intel•lectuals i polítics preocupats pel futur del país, que volien dir la seva sobre un fenomen que interessava amplis sectors socials. Amb tot plegat, era lògic que aquesta energia abocada en la contesa esportiva tingués un efecte notable com a font d’inspiració artística. Escriptors, poetes, ninotaires, dibuixants, pintors, escultors, tots han tingut en algun moment l’esport com a element d’inspiració, per cantar-ne les excel•lències o assenyalar-ne les limitacions.

Si voleu rebre cada any la Nadala de la Fundació Lluís Carulla a canvi d'una donació voluntària, ompliu la butlleta d'inscripció que trobareu en aquesta pàgina.

Documents relacionats:

• Nadala 2008 - Fundació Lluís Carulla [web]
• Catàleg de les nadales de la Fundació Lluís Carulla [web]

El catàleg de peces del Museu de la Vida Rural estarà disponible a Internet dins el sistema “Museus en Línia” de la Generalitat

El Museu de la Vida Rural és un dels museus que conformaran properament el catàleg conjunt de museus dins el programa Museus en Línia de la Generalitat de Catalunya.

L’accés fàcil i directe als fons dels museus, al coneixement que tenim sobre els objectes i espècimens que formen part de les seves col•leccions, és un dels objectius principals que promou el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació per tal que aquests disposin de la presència que mereixen dins la societat del coneixement. Amb aquesta finalitat el departament elabora i gestiona l’anomenat Inventari general dels fons dels museus de Catalunya a partir de les fitxes documentals proporcionades per cada museu. Actualment la versió beta de Museus en línia ofereix al llarg de l’any 2008 la consulta en línia del fons de 6 museus: el MNAC, el MNACTEC, el Museu de Vilafranca, el Museu del Cinema de Girona, el Museu d’Art Jaume Morera i el Museu Marítim de Barcelona. La versió beta permet suggeriments dels usuaris.

A finals de l’any 2008, s’incorporaran de forma progressiva la resta dels fons dels museus catalans que disposin de les seves col•leccions informatitzades incloent el Museu de la Vida Rural i al mateix temps es possibilitarà la consulta creuada entre les dades de diversos museus.

Aquesta publicació ha estat possible gràcies a l’esforç i col•laboració entre les administracions públiques catalanes, així com de la participació dels tècnics i professionals dels museus, que ha possibilitat dur a terme la implementació del programari de gestió de col•leccions MuseumPlus a la majoria de museus registrats i altres centres museístics que custodien béns mobles a Catalunya. El projecte, iniciat durant l’any 2005, ha suposat un important esforç en la tasca de migració i depuració de la documentació informatitzada als museus, a més de la formació i l’assistència a l’usuari.

S’obre doncs a partir d’ara un ampli ventall de possibilitats que ofereix el fet de treballar amb una eina que compleix amb els requisits d’excel•lència i d’acreditació d’àmbit internacional. Tot seguit serà objectiu prioritari l’explotació a fons de les possibilitats de comunicació i d’interoperabilitat que l’eina permet, tot continuant amb l’elaboració i revisió dels diferents vocabularis i dels processos de gestió que el programari té a disposició de l’usuari.

Font: Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

Documents relacionats

• Museus en línia: catàleg conjuint. Versió beta.
• Article sobre l’inici de la implementació de MuseumPlus als Museus Catalans. Informatiu Museus (2005) [pdf]
  

Resultats de l'estudi genètic del Príncep de Viana

Investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Granada, sota la direcció de la historiadora Mariona Ibars, han analitzat les restes conservades al Reial Monestir de Poblet atribuïdes al Príncep de Viana. Els investigadors han realitzat un estudi genètic de la mòmia i l’han comparat amb el de les restes atribuïdes a la reina Blanca I de Navarra (conservades a Segòvia), mare del príncep, i amb les de familiars d’origen indubtable, com la tsarina Alexandra de Rússia, el Duc d’Edimburg i Joana d’Habsburg (capella dels Médicis). L’estudi conclou, de manera inesperada, que ni les restes de Poblet corresponen al príncep ni les de Segòvia corresponen a la reina.

Els investigadors han dut a terme un estudi antropològic de la mòmia, restituïda al monestir a l'any 1935, des de la catedral de Tarragona. De fet, es tracta de les restes de tres individus diferents que consisteixen en un fragment de la columna i dos segments corporals momificats. L’anàlisi ha demostrat que les restes van ser manipulades per reconstruir un cos a partir de fragments d’altres, ja que s’observen marques de talls de serra a la columna del segment inferior. El segment superior, que conserva el cap amb la cara destrossada, el tronc i un braç, va pertànyer a un home de mitjana edat.

Per tal de poder atribuir amb garanties qualsevol dels tres fragments al Príncep de Viana, s’ha dut a terme una identificació a partir d’un estudi genètic. Per a tal fi, ha estat necessari obtenir DNA dels diferents segments momificats i comparar-los amb els de cossos que, sense cap dubte, corresponen a familiars del Príncep, identificats mitjançant un estudi genealògic.

L’estudi de l’ascendència i de la descendència femenina de la reina Blanca I de Navarra, mare del Príncep de Viana, ha permès als investigadors resseguir la transmissió d’un DNA mitocondrial (DNA que només es troba a les mitocòndries, fora del nucli cel•lular, i que només transmet la mare) al llarg de 800 anys, des de l’any 1200 fins a l’actualitat. Això ha estat possible gràcies a la descendència de la reina Anna de Jagellón-Foix, rebesnéta materna de Blanca I de Navarra i neboda en quart grau del Príncep, casada amb l’Arxiduc Ferran d’Àustria, germà de l’emperador Carles V (branca austríaca dels Habsburg hispans).

Les dades genealògiques han permès arribar a la identificació del DNA mitocondrial del Príncep que, inesperadament, no es correspon amb l’obtingut en cap dels segments momificats que es conserven al Monestir de Poblet. A més, el DNA tampoc correspon amb el de les restes atribuïdes a la reina Blanca I de Navarra, que es conserven des de l’any 1994 al monestir segovià de Santa Maria la Real de Nieva.

En la recerca han participat els investigadors Miguel C. Botella, del Departament d’Antropologia Física de la Universitat de Granada; Assumpció Malgosa, del Departament de Biologia Animal, Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona; i la historiadora Mariona Ibars, directora de la investigació. El Museu de la Vida Rural va col•laborar en la investigació.

Patrimonialitzant les nostres imatges

L’inici, l’estiu de 2005, per part del Museu de la Vida Rural i el Centre d’Estudis Locals del Projecte de la Memòria Gràfica de l’Espluga de Francolí va endinsar els responsables del Museu en una tasca de llarg recorregut per recollir, catalogar, conservar i donar a conèixer un patrimoni documental fins avui invisible que es trobava encapsat en les calaixeres més antigues del poble. Poc a poc el projecte feu que el Museu s’anés dotant de les infraestructures materials i humanes per a fer possible aquesta tasca. Aquesta feina, que es desenvolupa paral•lelament a les activitats del Museu, es va transformar en una comesa per a convertir en documentació patrimonial les fotografies que conservaven els espluguins conformant actualment una eina d’estudi molt rellevant tant per a investigadors com per a usuaris del Museu.

La presa de consciència de la fotografia com a testimoni material de la memòria històrica no aparegué a Catalunya fins a mitjans dels anys 80. Ho feu de forma molt tardana als posicionaments científics creats i desenvolupats a països com França, Anglaterra, els Estats Units o Xile, capdavanters en aquesta concepció científica del valor de la imatge i pioners en estratègies de conservació i explotació dels fons fotogràfics. En els últims anys s’ha estès a Catalunya una xarxa de centres especialitzats no del tot connectats però sí prou representatius del territori que, posant-se al dia dels procediments tècnics per a la seva gestió, realitzen una doble tasca de conservació i conscienciació de la gran rellevància dels fons fotogràfics. Actualment són referents institucions com el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona (CRDI) la Secció de fotografia del MNAC a Barcelona, l’arxiu de l'Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) o el Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus (CIMIR).

La fotografia és un dels béns materials que presenten típiques paradoxes culturals. Per una banda és un bé material i personal molt preuat per part del seu propietari, conforma un record material i perdurable d’éssers estimats, històries, anècdotes o records; però per altra banda, no sol ser estrany comprovar una manca de valoració d’aquestes fotografies com a documentació gràfica, deixant a un nivell poc rellevant la seva aportació d’informació o la força descriptiva que posseeixen. Tot i això, aquesta paradoxa ha resultat del tot positiva ja que ha provocat l’atresorament de fotografies per part de generacions de famílies, lluny però de l’oportunitat d’estudiar-les i difondre-les a nivell etnològic.

L’era digital, també amb les seves paradoxes, ens ha permès trencar fàcilment amb aquesta dificultat permetent crear imatges a partir de les fotografies. Partint de la fotografia com a bé material i únic, les noves tecnologies ens possibiliten d’una manera còmode i fàcil separar imatge i fotografia respectant l’evident necessitat de les persones de no desprendre’ns de les nostres fotografies materials. La separació d’aquests dos conceptes, “fotografia” (entesa com a unitat material) i imatge (reproducció d’aquesta fotografia), ha estat l’element clau per a què els fons d’imatges cedides al Museu de la Vida Rural s’incrementessin exponencialment des del començament del projecte.

Tot i que la possibilitat de reproduir i copiar imatges és ben present des dels inicis de la fotografia a partir de la invenció del calotip de Talbot, la facilitat i baix risc que comporta avui en dia el seu tractament digital afavoreix també aquestes cessions. En qualsevol cas els avantatges pels propietaris que cedeixen les fotografies per a la seva digitalització afavoreixen també aquest moviment. El fet de poder disposar posteriorment de còpies digitals sense cap cost i d’alta qualitat provoca molt sovint sorpreses al visualitzar les imatges en una pantalla d’ordinador o en una ampliació sobre paper, magnificant així els records abans plasmats sobre les petites fotografies.

Les capses de sabates

Tots recordem alguna calaixera amb una capsa de sabates plena de fotografies. Les capses de sabates han fet més per a la conservació de les fotografies que moltes tècniques posteriors. La conservació és un element que es troba lligat per una banda a la qualitat de la fotografia en sí i per altra a les condicions en les quals s’ha emmagatzemat i manipulat durant dècades. D’aquesta manera ens han arribat imatges tan antigues com la mateixa tècnica fotogràfica: col•lodions, gelatinobromurs, ferrotips, còpies en paper salat o albúmines de finals del segle XIX i principis del XX, i en altres casos se’ns han esvaït fotografies molt més properes en el temps. La història de la fotografia sembla en moltes circumstàncies un etern pas enrere. Actualment vivim un dels pitjors moments d’aquesta història. La irrupció del món de la fotografia digital, que tan bé ens va per la digitalització de fotografies analògiques, ens està carregant de milers de fotografies de baixa o fins i tot pèssima qualitat que ben probablement no perduraran en el temps com ho han fet les seves predecessores. Fins i tot els que s’aventuren a fer còpies sobre paper de les seves fotografies digitals poden perdre la batalla de la conservació. Avui en dia moltes còpies comercials de laboratori amb paper plàstic no tenen assegurada una vida de 150 anys com sí que la té una còpia en blanc i negre que podem fer manualment amb un paper baritat. I com ja es pot intuir, qualsevol de les còpies fotogràfiques per impressió de tintes porten implícit un imparable compte enrere cap a l’autodestrucció de la imatge. El problema d’aquestes noves tècniques no és la seva manca de qualitat sinó la seva popularitat.

Entre les tradicionals caixes de sabates i els discs durs portàtils per emmagatzemar fotografies digitals hi va haver l’època dels desafortunats àlbums que han condemnat moltes de les nostres fotografies. Evidentment no tots els àlbums són perjudicials per les nostres imatges però sí que ho han estat els més populars com els de làmines de plàstic adhesiu o els de pàgines de cartolines amb cintes adhesives per enganxar-hi les fotografies, i no cal dir res sobre les coles aplicades directament rere la fotografia. La gran quantitat d’elements químics i ambientals que afecten les fotografies han fet que se’ns hagin tacat, esvaït, hagin perdut el contrast, el color o que en alguns casos ja no quedi res de res de la imatge original. En qualsevol cas és un consell prou estès el fet de recuperar de nou les caixes de sabates com a mal menor sumat a emmagatzemar-les en llocs foscos, amb poca humitat i amb una temperatura el més constant possible. I com que no tots tenim deshumidificadors i habitacions estanques, què tal de moment una calaixera?

La fotografia com a peça

Paral•lelament a la cessió de còpia de les imatges, el projecte de la Memòria Gràfica de l’Espluga va fer arribar al Museu fons sencers de fotografies físiques, algunes d’elles altament sensibles i delicades com les plaques de vidre o les fotografies en tècniques antigues. Les donacions o dipòsits d’aquestes fotografies han fet essencial la creació d’una sala d’arxiu amb la infraestructura necessària que s’ubicarà al nou edifici annex del Museu de la Vida Rural amb la finalitat d’aplegar, conservar, restaurar i reproduir aquest material gràfic per tal de preservar-lo degudament catalogat com a part de la història d’una societat rural dels segles XIX, XX i XXI.

Si haguéssim de considerar una fotografia com la primera peça fotogràfica de que disposa el fons del Museu ens referiríem sens dubte a la fotografia de Ramon Carulla i Forès feta a Barcelona l’any 1876 pel fotògraf Antonio Esplugas Puig. Actualment el Museu té exposada una còpia de la fotografia original a la secció de la Farmàcia. Aquesta imatge és una de les primeres realitzades a Catalunya pocs anys després de la implantació de la fotografia (descoberta i perfeccionada a França a partir de 1838). La fotografia de Ramon Carulla i Forès, així com una altra coetània de la seva muller, obren un dels fons més importants del Museu, en part creat i en part recollit per Lluís Carulla. El conformen aproximadament unes 14.000 fotografies de les quals se n’ha digitalitzat un 15%, començant per les més antigues amb excel•lents exemplars en clixés de vidre al col•lodió, albúmines i gelatinobromurs alguns d’ells de finals del segle XIX realitzats per Artur Carulla. En aquest fons s’hi reprodueixen temàtiques molt variades com escenes familiars, celebracions populars, excursionisme, vida social, viles i ciutats, etc. i s’hi visualitza perfectament el finíssim ull de Lluís Carulla per l’etnografia, conformant una documentació tan important com el gran volum de peces recollides pel mateix Carulla que basteixen el cos principal del Museu de la Vida Rural. Aquest ull per fotografiar un món rural en descomposició va fer aplegar-les ja ben aviat per il•lustrar el magnífic estudi titulat Guia de la Conca de Barberà d’Antoni Palau i Dulcet l’any 1932 i posteriorment, l’excel•lent publicació Etnografia de Reus i la seva comarca: el Camp, la Conca de Barberà i el Priorat de Ramon Violant i Simorra (1955) considerats ambdós d’entre els millors estudis etnogràfics realitzats sobre la Conca de Barberà.

Un dels altres fons importants que es troben dipositats al Museu és el Fons Ramon Martí o Fons de Cal Biel amb un volum aproximat de 2.000 fotografies de les quals ja s’ha superat l’equador de la seva digitalització. Conté unes 650 plaques de vidre amb gelatinobromurs disparats gairebé íntegrament a l’Espluga amb una gran quantitat de retrats utilitzats possiblement per als documents dels espluguins. Conformen una visió àmplia i interessantíssima de les persones dels anys de la postguerra. Pel que fa a les fotografies cedides per a la seva digitalització (de les quals el Museu conserva la còpia digital retornant els originals als seus propietaris) el volum de digitalitzacions arriba actualment a les 6.700 unitats en un degoteig constant d’entrada d’imatges.

El projecte de la Memòria Gràfica de l’Espluga de Francolí té una clara voluntat de participar activament en l’essencial tasca col•lectiva de recuperació de la documentació fotogràfica catalana. A través d’una conservació preventiva i d’una cerca d’imatges té l’objectiu de gestionar les col•leccions sense deteriorar-les, i posar-les a disposició tan per investigadors com pel públic en general d’una forma que garanteixi que les generacions futures puguin gaudir d’aquestes joies que els narraran històries cada cop més distants.


Albert Carreras Ballart
Museu de la Vida Rural

Maridets sota faldilles estufades

Maridets sota faldilles estufades.
El Museu de la Vida Rural
de l'Espluga de Francolí
explica els oficis perduts.

Per Manuel Cuyàs
Fotografia: Andreu Puig
© El Punt - 30/07/2007 (contraportada)

Cuitin a visitar el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí perquè d'aquí uns anys no hi haurà ningú que entengui què són i per què servien els objectes que s'hi exposen. Molt bonics, fins i tot abstractes i conceptuals, però per què eren? Els visitants veuran la premsa d'oli i es pensaran que és un instrument de corda de la Capella Reial, veuran una reixa de ferro forjat i la prendran per una graella d'escalivar calçots i asseguraran que l'alambí de coure és el maniquí d'una senyora refeta. El conservador del museu, Ramon Rosich, explica que el visiten pagesos actuals de tractor amb refrigeració i ordinador al cobert i s'admiren de la força que havia de tenir l'avi per fer servir algunes eines de les quals ja no recorden el nom. Xapo? Xaupa? En l'apartat de la vida de la llar hi ha un maridet, el braser que les dones es posaven sota els enagos emmidonats per no passar fred a l'hivern. Braser? Enagos? Midó? Fred?

L'entitat responsable del Museu de la Vida Rural, que és la Fundació Lluís Carulla, amb la senyora Montserrat Carulla i l'exquisit poeta del corbatí Carles Duarte al davant, han entès tan bé que el museu pot esdevenir mut abans de gaire –abans de gaire és una expressió molt verdagueriana, i és que sembla que l'esperit de mossèn Cinto plani pel museu–, que han comprat la casa del costat, on l'arquitecte Dani Freixes hi està fent una ampliació que posarà imatge animada i so a l'ofici dels boters, neulers, vinaters, corders, basters o esclopers.

El Museu va ser fundat per Lluís Carulla (l'Espluga de Francolí, 1904-Barcelona, 1990) ara fa 20 anys. Lluís Carulla, patrici i mecenes català, és el creador de Gallina Blanca, la marca de la sopa de cubitos . Venia d'una nissaga d'apotecaris i ell, el primer que va canviar d'ofici per fer-se advocat, va ser qui va trobar la fórmula magistral de fer passar la gana i el fred –fred?– a base de sopes calentones. El museu està situat a l'antiga farmàcia de la casa pairal dels Carulla. A més de les arts i els oficis de la vida rural s'hi pot seguir la història del poble i de la comarca de la Conca de Barberà, amb mostres de flora, fauna i antropologia.

Una cosa: fa l'efecte que el museu amaga alguns fets de la vida quotidiana dels avis. ¿Vols dir que tot es reduïa a coses de treballar i de missa? Ells no proferien algun mecagondéu? Elles només rebien calor de maridets de fang sota les faldilles estufades? Ramon Rosich i Daniel Freixa ens n'haurien de parlar a l'espai nou.

Ocupa de l'espai

.
Ocupa de l'espai
Josep Vallverdú i Aixalà

Avui sol parlar-se de creació i de comunicació. En el cas de Guillem Viladot els dos conceptes es troben i encreuen. L’un no s’hauria posat en marxa sense l’altre, la necessitat de donar sortida a l’univers interior i, al mateix temps, a l’altre extrem de l’espai de comunicació, la translació d’aquest univers cap a un receptor, el públic.

Podem imaginar un pintor que, genialment, produeixi obres per al seu únic i personal goig sense que l’obra resultant arribi a un espectador? Podria ser, però és improbable. Avui dia, en un món tan intercomunicat, pràcticament impossible: volem comunicar, el resultat de la nostra creació té un destinatari, l’altre, el qui, essent com jo, es deixarà acaparar per l’assimilació del producte, i que tal vegada , en fer-se seu el resultat de l’obra, endevinarà els processos del creador i s’hi identificarà. I aquí tenim part de l’obra d’un creador engrescadorament original.

Guillem Viladot, productor de les filigranades, intenses o contundents obres una part de les quals tenim avui a la vista, no era un artista dels que des de petits mostren altres inclinacions artístiques; ell, pertanyent a una família tradicional i ben instal•lada de la vila d’Agramunt, estava destinat, com els membres de les generacions anteriors, a ser apotecari. A la Farmàcia Viladot, a Agramunt, fora del bloc específic de les pomades, els xarops i els cataplasmes, només es conreava la literatura: el pare de Guillem Viladot, farmacèutic i lletraferit, destacà com a cronista de la vila. Guillem Viladot seria farmacèutic. I escriptor, però amb el temps també creador d’objectes inesperats. Mort al final de la seva setantena el 1999, es revelà com a poeta i narrador a primeries dels anys seixantes del passat segle. I com a escriptor va continuar fent-se una carrera, tant en poemes com en proses, rica de premis i reconeixements. En la prosa, sempre lírica i intensa, hi abocava molta observació del món que l’envoltava, al mateix temps que s’interessava pel caràcter dels seus personatges, sobre els quals aplicava amplis coneixements de psicoanàlisi, però també moltíssimes referències a la vida dels pobles i viles. En la poesia, molt original des del començament, sovint s’hi endevina una tendència a l’abstracció, a la fuga, a la barreja de conceptes, a la forma inesperada i sorprenent. I aviat va fer poesia concreta, que era presentada en una determinada disposició espacial, plàstica, amb un missatge intencionat, cal•ligrames, transposicions, tipografies diverses... Tot d’una els seus amics vam començar a conèixer els primers objectes trobats, que eren composicions fetes a partir de coses que altres haurien llançat: una forma de sabater, una pota de cadira, una molla, un estrip d’arpillera, una agulla d’estendre roba, un calçador, un ou de sargir. Amb això componia nous objectes, intencionats, plens de finor poètica o d’impacte neguitejador: el resultat de combinar fustes, ferros, vidres, plàstics, ninots, coure, donava un nou objecte, un ocupa de l’espai, una criatura abans inexistent i irrepetible. De mica en mica intensificà la creació d’aquestes diguem-ne escultures, de primer petitones o mitjanes, després també molt grans, un cop s’hagué compromès amb peces d’automòbil, de tractor, portes de masia o atuells agrícoles.

Però cal tenir en compte que el que importa per aconseguir el resultat és la combinació d’elements, quasi sempre oposats, estranys l’un a l’altre, ajuntats per a una nova funció generalment inútil, només estètica, però de tant en tant amb una càrrega irònica, crítica, estimulant i generadora d’interrogants o perplexitats. De l’objecte trobat al poema-objecte.


Viladot va destinar a Agramunt tres grans espais o cases-museu per exposar-hi de forma permanent les seves creacions, a mesura que la seva fama com a artista de l’espai superava en extensió la d’escriptor a la manera tradicional, que per altra banda no va abandonar fins a la mort, amb desenes i desenes de novel•les, centenars d’articles de premsa i les poesies en diversos volums: la seva obra escrita arriba, en novel•les només, a una cinquantena.

La Fundació Lo Pardal, d’Agramunt, presidida per la seva esposa i dirigida per l’especialista en art Josep Miquel Garcia, a més d’arxivar, catalogar i exposar l’obra escrita i espacial, sosté correspondència amb tot el món, perquè l’obra plàstica de Viladot va cridar de seguida l’atenció dels crítics, col•leccionistes i estudiosos de tots els continents: va ser una de les expansions d’obra personal més sorprenentment ràpides produïdes a l’art europeu. Desenes de conreadors de la poesia concreta es va posar en contacte amb ell, fotografies de la seva obra donaren la volta al món i avui la producció viladotina és reconeguda arreu i els seus tres museus són visitats per artistes, directors de museu, estudiosos i curiosos dels cinc continents. L’atractiu de les produccions de Guillem Viladot és innegable, fruit d'una personalitat rica en ella mateixa i enriquidora per tots els qui el vam conèixer i l’enyorem, i els que el segueixen encara avui.


Text de Josep Vallverdú a raó de la presentació de l'exposició Objectes de Companyia de Guillem Viladot. Museu de la Vida Rural - febrer de 2007

Del misteri i un tros de fang

Paraules del segon retorn
A raó de l'exposició Eros i Tànatos de Philippe Lavaill

En Philippe Lavaill va anar, doncs, per segona vegada, al Japó; a aquesta illa de sorra negra que té una manera ben diferent d’occident, d’evocar i tracra el misteri.

No per atzar encapçalàvem l’anterior escrit “Foujita, Fugita, Fugida” amb una frase que parla d’un “mystère qui inquiète et qui, cependant, caractérise la vie...”. En Philippe té una inquietud. Una inquietud alegre, que és un dels trets que caracteritza el seu tarannà. I, del misteri que l’inquieta, en fa producció artística. Té una manera pròpia de tractar el misteri en la contemplació de la realitat, en el moviment en zig-zag del seu viatge, en la realització del seu treball, en les seves invencions, en la manera de relacionar-se... Aquest misteri que, ara aflora ara s’amaga, en el cor del laberint del seu taller.

Novament de retorn, ens porta el seu Quadren de viatge i les paraules que la Hiromi Nishiyama i l’Arnaud Parel li dediquen en la seva exposició a la Design Festa Gallery de Tòquio; exposició presidida per l’emblemàtic corb japonès que el traç d’en Philippe ha posat en negre sobre blanc amb mestratge.

En el text del tríptic d’aquesta exposició, la Hiromi Nishiyama recull unes paraules d’en Philippe “Crowns and women are everywhere. If Japan changes that will mean women make changes. This croew knew that” (Corbs i dons n’hi ha per tot arreu. Si el Japó canvia, això voldrà dir que les dones fan canvis. Aquest corb ho sabia). Tindrà aquesta frase alguna cosa amb el despertar del que parlàvem en l’escrit anterior? Vull acompanyar aquesta reflexió prenent el risc d’aportar el que la psicoanàlisi ens ensenya: que, certament, els homes i les dones han de despertar, però no de la mateixa manera.

I, a la llum de “la línia justa” i de la mirada que manca”, en Philippe Lavaill realitzar ara l’obra fruit d’aquesta experiència. Sabent que la línia pot resultar tirànica si un s’oblida de quelcom d’essencial que evoca la resposta que el venedor de catifes marroquí va donar al seu client que volia dues catifes fetes a mà que fossin idèntiques: “No sap vostè –li diu al client- que la repetició perfecta ofèn els déus?”

Sobre la taula del taller de l’artista hi ha les teles que prepara per dipositar-hi, amb l’escriptura via pinzell, allò que dels seus ulls ha caigut en la seva manera de besar el món. Al costat, el Quadren de viatges que serà un llibre. Al mig, una “dormeuse” de fang, moldejada amb les seves mans – amb la ‘f’ de fang, de fugita i de foc-, sobre la qual la llum baixa arrenca ombres vitals.


Ramona Llach
Coordinadora del grup Creació i Psicoanàlisi “Edra Orri” p.44
Publicata a Lo Banyut, núm. 23 primavera de 2008

Foujita, Fugita, Fugida

Unes paraules per acompanyar un traç
A raó de l'exposició Eros i Tànatos de Philippe Lavaill

En la sinuositat de l’obra de Philippe Lavaill hi llegeixo tant l’empremta de la “línia justa”, que ell recull de l’ensenyament del mestre Dalí, com la potència d’un cavall sense amo i la recerca d’un esperit inquiet. Fujita l’atrau cap al Japó. Fugita de qui?

En un Foujita que convoca la celebració del seu centenari amb manifestacions artístiques diverses, l’art de la fugida i la fugida de l’artista no hi tindrien lloc? Quan el cavall salvatge fuig, ho fa per un instint que el determina. Què determina a Philippe Lavaill en al seva “fugida”? O és l’amazona Fugita que el fa determinar com a un Quixot? En tot cas, la fugida de l’artista cap al Japó s’articula a Fougita i d’això en resultarà una fugida productiva.

Tota fugida productiva porta un germen vital. Quelcom molt més poderós que la “línia justa” del dibuixant. Aquest germen vital que Philippe Lavaill ens dóna veure i llegir en el seu traç: “El que veig al Japó ho escriuré amb pinzell i tinta i després serà escultura”. Parla la inquietud alegre d’aquest home, el seu interior “bouleversé” pels clars-obscurs avatars de la seva història i de la seva recerca, entre meandres de la veritat i la mentida, en tres dimensions.

Per Shitao, el traç que és de l’ordre pictòric és l’equivalent de l’”alè vital” dels taoistes. Però no n’hi ha prou amb la Via -vide et chemin- del Tao. Les paraules són imprescindibles al “Combat de la imatge” de Giradoux, llibre en que l’autor diu “una persona no pot viure amplament una actitud, un estat, a menys que al seu costat tingui l’objecte que els simbolitza”. Així doncs, traç, objecte i paraula.

Foujita, Fugita, Fugida. Fugi(r) da... Unes paraules per acompanyar un traç, trenades en tres dimensions, nuades per un secret i agalmàtic Ítaca. “L’art de la fuite c’est l’esthétique de la surprise”


Ramona Llach
Coordinadora del grup Creació i Psicoanàlisi “Edra Orri” p.43
Publicata a Lo Banyut, núm. 23 primavera de 2008

El Museu de la Vida Rural, l’etnografia catalana sota diferents prismes.

Quantes formes de veure una mateixa peça o una mateixa feina, segons el prisma del qui la percep; una eina a primer cop d’ull ben corrent, resulta rebre aquí tot el protagonisme. “Això, segons els ulls de qui la contempla”, pot imaginar-se el visitant del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí.

Tothom pot descobrir-la segons el seu punt de vista, des dels menuts qui contemplen aquestes feines com una complicació pesada “tant costava fer una barra de pa?”, fins qui les coneix de primera mà “quantes tardes d’estiu suant a les eres...”. Tot, segons un punt de vista sobre unes peces i unes feines que aquest museu de la Fundació Lluís Carulla posa a disposició del visitant, protegint-les del bandeig tecnològic.

Aquest prisma és ben divers aquí, des de l’explicació científica fins la interpretació artística, sempre amb vocació docent i divulgativa. Com s’explica sinó, que una feina antigament tant habitual com fer la batuda a l’era estigui representada de tantes formes?

Un primer prisma el podem aconseguir obrint les calaixeres de mossèn Alcover. En surt que batre és una de les feines agrícoles més importants, que té per objecte separar el gra de la palla que l’acompanya. Deturem-nos després sota la percepció de les il·lustracions pictòriques dels murals d’en Llucià Navarro, representacions en policromia càlida que s’aturen en les batudes d’estiu a la comarca. O, si seguim en la besant artística, la batuda també es preserva a les obres de terracota de Josep Traité, dos pagesos amb un matxo a l’era junt amb les empremtes digitals del mestre Traité. Meravelles de la paciència tant expressives com detallades, humanes, vives. I la impressió d’en Pere Quart, que des d’un racó ens recorda en cant natural que “qui no bat pel juliol no bat quan vol, de les garbes a l’era, desfetes, però gràvides d’espigues, dessota els cascs, d’un tronc ben avingut de mules; el boll estèril se l’emporta el vent, però roman el gra tant preciós, el qual és garbellat, ben ensacat, i el sac – com diuen – ben lligat; prest els millors molins en faran farina, i el nostre pa de cada dia”.

Quatre plantes que recorren els oficis, les tradicions, la vida a la casa pairal i les feines de la pagesia a més de les seccions monogràfiques dedicades a l’Espluga de Francolí i la Conca de Barberà, ens formen una explicació d’aquestes feines de la ruralia, dels oficis, de les seves eines, de les seves tècniques, de la seva gent... mentre que tots aquests prismes ens expliquen una època, il·lustren la societat rural, els seus personatges, les seves tradicions, festes i costums. El seu esperit ens fa comprendre que formem part d’aquesta força i al sortir d’aquest museu, podem veure, ni que sigui uns minuts, que la nostra realitat és bastida per milers d’elements culturals, un pòsit afaiçonat al llarg del temps que ens ha conformat el tan anomenat tarannà català.

Albert Carreras Ballart

Publicat a Cultura i Paisatge. Revista de la Ruta del Cister, número 1 (juliol de 2006). Pàg. 84. Ed. Consell Comarcal de la Conca de Barberà, Consell Comarcal de l’Alt Camp i Consell Comarcal de l’Urgell.