Patrimonialitzant les nostres imatges

L’inici, l’estiu de 2005, per part del Museu de la Vida Rural i el Centre d’Estudis Locals del Projecte de la Memòria Gràfica de l’Espluga de Francolí va endinsar els responsables del Museu en una tasca de llarg recorregut per recollir, catalogar, conservar i donar a conèixer un patrimoni documental fins avui invisible que es trobava encapsat en les calaixeres més antigues del poble. Poc a poc el projecte feu que el Museu s’anés dotant de les infraestructures materials i humanes per a fer possible aquesta tasca. Aquesta feina, que es desenvolupa paral•lelament a les activitats del Museu, es va transformar en una comesa per a convertir en documentació patrimonial les fotografies que conservaven els espluguins conformant actualment una eina d’estudi molt rellevant tant per a investigadors com per a usuaris del Museu.

La presa de consciència de la fotografia com a testimoni material de la memòria històrica no aparegué a Catalunya fins a mitjans dels anys 80. Ho feu de forma molt tardana als posicionaments científics creats i desenvolupats a països com França, Anglaterra, els Estats Units o Xile, capdavanters en aquesta concepció científica del valor de la imatge i pioners en estratègies de conservació i explotació dels fons fotogràfics. En els últims anys s’ha estès a Catalunya una xarxa de centres especialitzats no del tot connectats però sí prou representatius del territori que, posant-se al dia dels procediments tècnics per a la seva gestió, realitzen una doble tasca de conservació i conscienciació de la gran rellevància dels fons fotogràfics. Actualment són referents institucions com el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona (CRDI) la Secció de fotografia del MNAC a Barcelona, l’arxiu de l'Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) o el Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus (CIMIR).

La fotografia és un dels béns materials que presenten típiques paradoxes culturals. Per una banda és un bé material i personal molt preuat per part del seu propietari, conforma un record material i perdurable d’éssers estimats, històries, anècdotes o records; però per altra banda, no sol ser estrany comprovar una manca de valoració d’aquestes fotografies com a documentació gràfica, deixant a un nivell poc rellevant la seva aportació d’informació o la força descriptiva que posseeixen. Tot i això, aquesta paradoxa ha resultat del tot positiva ja que ha provocat l’atresorament de fotografies per part de generacions de famílies, lluny però de l’oportunitat d’estudiar-les i difondre-les a nivell etnològic.

L’era digital, també amb les seves paradoxes, ens ha permès trencar fàcilment amb aquesta dificultat permetent crear imatges a partir de les fotografies. Partint de la fotografia com a bé material i únic, les noves tecnologies ens possibiliten d’una manera còmode i fàcil separar imatge i fotografia respectant l’evident necessitat de les persones de no desprendre’ns de les nostres fotografies materials. La separació d’aquests dos conceptes, “fotografia” (entesa com a unitat material) i imatge (reproducció d’aquesta fotografia), ha estat l’element clau per a què els fons d’imatges cedides al Museu de la Vida Rural s’incrementessin exponencialment des del començament del projecte.

Tot i que la possibilitat de reproduir i copiar imatges és ben present des dels inicis de la fotografia a partir de la invenció del calotip de Talbot, la facilitat i baix risc que comporta avui en dia el seu tractament digital afavoreix també aquestes cessions. En qualsevol cas els avantatges pels propietaris que cedeixen les fotografies per a la seva digitalització afavoreixen també aquest moviment. El fet de poder disposar posteriorment de còpies digitals sense cap cost i d’alta qualitat provoca molt sovint sorpreses al visualitzar les imatges en una pantalla d’ordinador o en una ampliació sobre paper, magnificant així els records abans plasmats sobre les petites fotografies.

Les capses de sabates

Tots recordem alguna calaixera amb una capsa de sabates plena de fotografies. Les capses de sabates han fet més per a la conservació de les fotografies que moltes tècniques posteriors. La conservació és un element que es troba lligat per una banda a la qualitat de la fotografia en sí i per altra a les condicions en les quals s’ha emmagatzemat i manipulat durant dècades. D’aquesta manera ens han arribat imatges tan antigues com la mateixa tècnica fotogràfica: col•lodions, gelatinobromurs, ferrotips, còpies en paper salat o albúmines de finals del segle XIX i principis del XX, i en altres casos se’ns han esvaït fotografies molt més properes en el temps. La història de la fotografia sembla en moltes circumstàncies un etern pas enrere. Actualment vivim un dels pitjors moments d’aquesta història. La irrupció del món de la fotografia digital, que tan bé ens va per la digitalització de fotografies analògiques, ens està carregant de milers de fotografies de baixa o fins i tot pèssima qualitat que ben probablement no perduraran en el temps com ho han fet les seves predecessores. Fins i tot els que s’aventuren a fer còpies sobre paper de les seves fotografies digitals poden perdre la batalla de la conservació. Avui en dia moltes còpies comercials de laboratori amb paper plàstic no tenen assegurada una vida de 150 anys com sí que la té una còpia en blanc i negre que podem fer manualment amb un paper baritat. I com ja es pot intuir, qualsevol de les còpies fotogràfiques per impressió de tintes porten implícit un imparable compte enrere cap a l’autodestrucció de la imatge. El problema d’aquestes noves tècniques no és la seva manca de qualitat sinó la seva popularitat.

Entre les tradicionals caixes de sabates i els discs durs portàtils per emmagatzemar fotografies digitals hi va haver l’època dels desafortunats àlbums que han condemnat moltes de les nostres fotografies. Evidentment no tots els àlbums són perjudicials per les nostres imatges però sí que ho han estat els més populars com els de làmines de plàstic adhesiu o els de pàgines de cartolines amb cintes adhesives per enganxar-hi les fotografies, i no cal dir res sobre les coles aplicades directament rere la fotografia. La gran quantitat d’elements químics i ambientals que afecten les fotografies han fet que se’ns hagin tacat, esvaït, hagin perdut el contrast, el color o que en alguns casos ja no quedi res de res de la imatge original. En qualsevol cas és un consell prou estès el fet de recuperar de nou les caixes de sabates com a mal menor sumat a emmagatzemar-les en llocs foscos, amb poca humitat i amb una temperatura el més constant possible. I com que no tots tenim deshumidificadors i habitacions estanques, què tal de moment una calaixera?

La fotografia com a peça

Paral•lelament a la cessió de còpia de les imatges, el projecte de la Memòria Gràfica de l’Espluga va fer arribar al Museu fons sencers de fotografies físiques, algunes d’elles altament sensibles i delicades com les plaques de vidre o les fotografies en tècniques antigues. Les donacions o dipòsits d’aquestes fotografies han fet essencial la creació d’una sala d’arxiu amb la infraestructura necessària que s’ubicarà al nou edifici annex del Museu de la Vida Rural amb la finalitat d’aplegar, conservar, restaurar i reproduir aquest material gràfic per tal de preservar-lo degudament catalogat com a part de la història d’una societat rural dels segles XIX, XX i XXI.

Si haguéssim de considerar una fotografia com la primera peça fotogràfica de que disposa el fons del Museu ens referiríem sens dubte a la fotografia de Ramon Carulla i Forès feta a Barcelona l’any 1876 pel fotògraf Antonio Esplugas Puig. Actualment el Museu té exposada una còpia de la fotografia original a la secció de la Farmàcia. Aquesta imatge és una de les primeres realitzades a Catalunya pocs anys després de la implantació de la fotografia (descoberta i perfeccionada a França a partir de 1838). La fotografia de Ramon Carulla i Forès, així com una altra coetània de la seva muller, obren un dels fons més importants del Museu, en part creat i en part recollit per Lluís Carulla. El conformen aproximadament unes 14.000 fotografies de les quals se n’ha digitalitzat un 15%, començant per les més antigues amb excel•lents exemplars en clixés de vidre al col•lodió, albúmines i gelatinobromurs alguns d’ells de finals del segle XIX realitzats per Artur Carulla. En aquest fons s’hi reprodueixen temàtiques molt variades com escenes familiars, celebracions populars, excursionisme, vida social, viles i ciutats, etc. i s’hi visualitza perfectament el finíssim ull de Lluís Carulla per l’etnografia, conformant una documentació tan important com el gran volum de peces recollides pel mateix Carulla que basteixen el cos principal del Museu de la Vida Rural. Aquest ull per fotografiar un món rural en descomposició va fer aplegar-les ja ben aviat per il•lustrar el magnífic estudi titulat Guia de la Conca de Barberà d’Antoni Palau i Dulcet l’any 1932 i posteriorment, l’excel•lent publicació Etnografia de Reus i la seva comarca: el Camp, la Conca de Barberà i el Priorat de Ramon Violant i Simorra (1955) considerats ambdós d’entre els millors estudis etnogràfics realitzats sobre la Conca de Barberà.

Un dels altres fons importants que es troben dipositats al Museu és el Fons Ramon Martí o Fons de Cal Biel amb un volum aproximat de 2.000 fotografies de les quals ja s’ha superat l’equador de la seva digitalització. Conté unes 650 plaques de vidre amb gelatinobromurs disparats gairebé íntegrament a l’Espluga amb una gran quantitat de retrats utilitzats possiblement per als documents dels espluguins. Conformen una visió àmplia i interessantíssima de les persones dels anys de la postguerra. Pel que fa a les fotografies cedides per a la seva digitalització (de les quals el Museu conserva la còpia digital retornant els originals als seus propietaris) el volum de digitalitzacions arriba actualment a les 6.700 unitats en un degoteig constant d’entrada d’imatges.

El projecte de la Memòria Gràfica de l’Espluga de Francolí té una clara voluntat de participar activament en l’essencial tasca col•lectiva de recuperació de la documentació fotogràfica catalana. A través d’una conservació preventiva i d’una cerca d’imatges té l’objectiu de gestionar les col•leccions sense deteriorar-les, i posar-les a disposició tan per investigadors com pel públic en general d’una forma que garanteixi que les generacions futures puguin gaudir d’aquestes joies que els narraran històries cada cop més distants.


Albert Carreras Ballart
Museu de la Vida Rural