Nadala 2008: "L'Esport a Catalunya"


L'Esport a Catalunya
Carles Santacana

En el nostre univers cultural hi ha temes que són indiscutibles, que tothom considera bàsics i imprescindibles, i que conformen el gros de les reflexions i les aportacions dels autors que hom creu més interessants. En definitiva, es tracta de temes que no cal presentar, que són obvis. Per contrast, hi ha qüestions, fets socials o matèries que al primer cop d’ull semblen més intranscendents, i fins i tot en alguns casos algú pot considerar-los banals. No cal dir que en el nostre entorn cultural l’esport ha estat molt sovint en aquest segon bloc, tot i que a la nostra societat la seva presència és impressionant.


Potser aquesta seva presència tan aclaparadora ha jugat precisament en contra de l’esport, o de les relacions entre la cultura i l’esport, ja que semblava que l’un es menjava literalment l’altre, de manera que algú es podia pensar que eren incompatibles. A poc a poc, però, es va obrint pas una altra manera de vehicular les múltiples aproximacions davant del fenomen esportiu; disciplines com l’economia, la psicologia, el dret o la història s’hi interessen de manera decidida, i l’esport és matèria d’estudi a l’àmbit universitari. Tanmateix, aquest fenomen relativament recent no pot fer-nos oblidar que a Catalunya és possible recuperar una tradició en què les relacions entre l’esport i la cultura havien estat força fluides, i en què molts veien en l’esport una activitat d’enorme transcendència social. 


La Nadala d’aquest any posa l’èmfasi, precisament, en la recuperació d’aquesta tradició tot presentant la incidència del fenomen esportiu en la societat catalana, i més particularment en el seu món cultural. Per això hem volgut reflectir com en els seus inicis moderns, a les acaballes del segle XIX, l’esport era un signe de la modernitat i de la voluntat d’aproximar-se a Europa. En vincular-se ràpidament a l’esport, Catalunya manifestava l’interès i el desig de fer conviure tradició i cosmopolitisme. És per aquest motiu que l’olimpisme va arrelar amb tanta rapidesa, i sobretot el somni olímpic, que es comença a detectar a la dècada del 1910 i que no es va fer realitat fins al 1992. I si l’olimpisme va arrelar, fou perquè els seus impulsors l’identificaven com un element de modernitat, que tenia molts vessants, com ara el pedagògic. De fet, l’esport –i encara més el concepte d’educació física– va ser un dels elements distintius de la renovació de la pedagogia catalana, que creia en l’enorme importància del desenvolupament físic dels infants com una part indestriable del seu creixement personal. D’aquesta manera, l’esport va apareixent cada cop més com un fet social molt rellevant, raó per la qual no podem oblidar l’interès que hi van manifestar intel•lectuals i polítics preocupats pel futur del país, que volien dir la seva sobre un fenomen que interessava amplis sectors socials. Amb tot plegat, era lògic que aquesta energia abocada en la contesa esportiva tingués un efecte notable com a font d’inspiració artística. Escriptors, poetes, ninotaires, dibuixants, pintors, escultors, tots han tingut en algun moment l’esport com a element d’inspiració, per cantar-ne les excel•lències o assenyalar-ne les limitacions.

Si voleu rebre cada any la Nadala de la Fundació Lluís Carulla a canvi d'una donació voluntària, ompliu la butlleta d'inscripció que trobareu en aquesta pàgina.

Documents relacionats: