El Museu de la Vida Rural ha participat en l'edició del tercer volum de la Història Agrària dels Països Catalans a través de il·lustracions dels continguts a partir dels fons del Museu així com a través de la cessió de fotografies de l'Arxiu del MVR.La Història Agrària dels Països Catalans està destinada a ser l'estudi més extens sobre aquesta matèria que s'ha editat fins a l'actualitat. Està dirigit per Emili Giralt i coordinat per Josep M. Salrach. El Tercer volum (presentat aquest 2008) ha estat coordinat per la historiadora Eva Serra. L'obra està publicada per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona tot i que la seva edició és de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Catalunya, la Universitat de Girona, la Universitat de les Illes Balears, la Universitat Jaume I, la Universitat de Lleida, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat de València.
Els capítols d’aquest tercer volum de la Història Agrària dels Països Catalans dels segles moderns se centren tant en l’observació de les continuïtats com en la identificació dels canvis. S’hi examinen les conjuntures seculars, les transformacions dels conreus i de les tècniques (amb atenció especial a la vinya i el vi) i les estructures socials. Els autors distingeixen tres conjuntures en el transcurs dels segles XVI al XVIII. A finals del XV i inicis del XVI s’identifica un moviment expansiu en termes demogràfics i productius que es prolonga fins al final de la dècada del 1580. Els guanys vegetatius de la població, encavalcats amb l’ajut decisiu de la immigració, col·laboren en la reconstrucció de es bases agràries d’una producció en què la rotació biennal i els cereals són arreu encara hegemònics i les novetats socials i productives escasses. El període 1580-1680 és reconegut com una fase històrica ambivalent en què la crisi es combina amb les transformacions. Els canvis en les estructures socials precediren les novetats agràries i les diferències entre els territoris catalans rauen en bona part en el distint paper que la noblesa o els sectors urbans tenen en les relacions socials agràries, en les quals la pagesia tendeix a erosionar la renda feudal. Arreu, però, l’endeutament per raons privades o fiscals engendra diferenciació social. El segle XVIII es veu com el segle de l’expansió i la formació del mercat, però també com la culminació i final d’un model de creixement. A Catalunya permeté la formació de xarxes protoindustrials i al País Valencià la formació d’una agricultura intensiva totalment comercialitzada.
DESCÀRREGUES:
