El dia de Cap d’Any de 1939 una formació d’avions Junker de l’exèrcit nazi bombardejà la vila matant set persones i ensorrant una trentena d’edificis.
El primer dia de l’any es compliran setanta anys del bombardeig sobre la població civil de l’Espluga de Francolí perpetrat per l’exèrcit nacional. Aquell 1 de gener de 1939, a les nou del matí, una formació aèria d’entre 5 i 7 avions Junker, procedents de l’exèrcit nazi, va bombardejar l’Espluga deixant un rastre de set morts, entre ells un nen i dues nenes, vint-i-dos ferits i trenta-cinc edificis ensorrats.
A finals de 1938 la moral de la zona republicana es deteriorava considerablement. Un cop l’exèrcit nacional havia parat la contraofensiva a l’Ebre i superat la resistència a costa de milers de morts a les serres de Pàndols i Cavalls el desenllaç de la guerra era previsible. A la reraguarda la moral es danyava a base de bombardejos sobre la població civil. Les viles i ciutats sabien d’aquesta tàctica indiscriminada i es preparaven per fer-hi front construint refugis i buscant amagatalls. A l’Espluga els refugis naturals, com la cova dels Moros, i els refugis que es construïren a la Plaça de l’Església i a la Pedrera, van ser vitals per evitar més morts.
Aquell primer d’any els bombarders creuaren l’Espluga de nord-oest a sud-est deixant anar una vintena de bombes de mitjana potència que podien haver suposat una tona de metralla. Els impactes es succeïren pels carrers de la vila sense cap objectiu clar, a part del de causar baixes i debilitar la moral de la població. Impactaren projectils al mig de la Plaça de l’Església, al Capuig, a la Carretera de Montblanc (el que caigué davant mateix de l’arc de cal Franquès va matar un nen), al passeig Canyellas i a la Carretera de Poblet.
Segons els recomptes, el bombardeig va matar als espluguins Frederic Torruella de 64 anys, la nena Rosa Guasch de 9 anys, el nen Trinitat Marsal d’11, Eugènia Casanovas de 67, Carme Ferrer de 23 i dues refugiades, una d’elles una nena de 12 anys.
Passat el bombardeig es va evacuar el poble cap a masos i pallisses del terme i la població va quedar pràcticament deserta durant deu dies, data en que l’exèrcit nacional va ocupar l’Espluga.
La Maria Capdevila era llavors una nena. Vivia al carrer del Castell on hi impactà una de les bombes. El seu testimoni deixa empremta al succeït el Cap d'Any del 39.
Mapa realitzat per Joan Guasch Cantí
BIBLIOGRAFIA
GUASCH CANTÍ, J.: L'Espluga bombardejada (1-1-1939), "El Francolí", 59. L'Espluga de Francolí, 1989, pàg. 17; "El Francolí", 60, L'Espluga de Francolí, 1990, pàgs. 30-31.
ROCA I ARMENGOL, J.: Història de l'Espluga de Francolí. El segle XX. L'Espluga de Francolí, 2005, pàgs. 354-355
1 comentari:
Desprès d'haver llegit aquests escrit recordo que la padrina (Dolors Teixidó i Cantí) i el padri (Josep Mercadé Masgoret) moltes vegades per interes del seu net, jo mateix (Enric Mercadé Pàmies) m'explicaven les anecdotes, penuries que van viure ells durant la guerra, en tinc algunes de molt clares:
- Moltes vegades em deien que als nens els feien lligar un cordill al coll amb un bastonet de fusta al final i que els hi feien mossegar quan queien les bombes, per tal que amb el sorroll de l’impacte no els rebentes part de l’oida.
- També m’explicaven, que un dia, mentre el meu vesavi preparava la mula per anar al tros va vinir un vei de casa seva i li van dir que no sortis de casa, ja que a la plaça de la vila agafaven gent (no recordo si era per anar a front o per matar-los)
- Una altra que em van explicar, (ja em perdonareu per no recorodo alguns noms) va ser que el meu revesavi juntament amb d’altres els van cridar per anar al front i de camí quan eren a la muntanya (mes o meys a l’alçada del “Mas dels Solers”) ell i una altre company que anaven dels ultims van poder escapar-se i refugiar-se en una cova durant uns dies.
- La padrina també m’explicava que ells estaven refugiats a “La Pallissa” un troç propietat dels meus vesavis i que durant molts i molts dies i van estarhi amagats. Aquest refugi antigament es feia servir per algun proces de batre i es trovava sota l’era. Em deia que s’hi amagaven tapant la porta amb palla. I que un vei del poble els hi portava menjar ja que era un dels unics que sabia que hi eren.
Ara mateix no recordo cap annecdota més, si algun dia m’en recordo d’alguna ja us l’enviare.
Enric Mercadé Pàmies
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada