.

NOVA WEB i NOU BLOG

2009-10-12T00:28:00.002+02:00

A partir d'avui el Museu de la Vida Rural disposa d'una nova web i un nou blog. Podeu accedir-hi seguint el següent enllaç:

www.museuvidarural.cat

La geotèrmia climatitzarà el nou edifici del Museu

2009-06-17T13:07:00.011+02:00

Serà el primer museu privat que utilitzarà aquest tipus d’energia.

La tecnologia geotèrmica, que aprofita l’energia del subsòl per climatitzar l’ambient dels edificis, refredarà o escalfarà, segons es desitgi, el nou edifici del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Basant-se en el sentit comú i en el respecte al medi ambient, els arquitectes autors del projecte i els responsables del museu van escollir aquesta font d’energia, renovable, inesgotable i no contaminant.

Països com Suècia, Estats Units, Japó o Suïssa fa més de trenta anys que coneixen i apliquen els beneficis d’aquest sistema. La seva implantació a Catalunya, en canvi, és força recent, ja que tot just fa sis anys que es va començar a implantar, i de manera molt puntual. Prova d’això és que el Museu de la Vida Rural serà el primer centre museístic privat de Catalunya que incorporarà aquest tipus de climatització. Altres fites dins el camp de la geotèrmia al país són la Masia de l’Harmonia, a l’Hospitalet de Llobregat, primer museu públic en implantar-la, o el monument a Colom, a Barcelona, que l’ha estrenada recentment.

El principi de la geotèrmia es basa en el fet que part de la radiació solar s’acumula a l’escorça de la terra en forma de calor. Degut a la gran massa de la Terra, aquesta calor es manté a temperatura constant a partir d’una profunditat entre els 10 i els 15 metres. A Catalunya, un país amb gran incidència del sol, aquesta energia es calcula en uns 15º C a 5 metres de profunditat. L’aprofitament d’aquesta calor es fa mitjançant un circuit tancat d’aigua que circula pel subsòl, transferint aquesta calor a la superfície, on una bomba de calor fa d’intermediària entre el sistema d’intercanvi amb el subsòl i el sistema de distribució. La bomba de calor pot fer pujar la temperatura d’aquesta energia fins als 65º C i, per tant, pot ser usada tant per escalfar l’aigua calenta sanitària com per a la calefacció domèstica. El sistema de refredament, de cara a l’estiu, inverteix el procediment, enviant l’energia sobrant cap al subsòl mitjançant la bomba de calor.

La geotèrmia és un tipus d’energia amb enormes avantatges d’impacte mediambiental respecte als altres sistemes ja coneguts. És una font inesgotable, doncs es renova constantment; no genera emissions de diòxid de carboni, ja que no ha de cremar cap combustible per generar la calor; no provoca impacte visual, doncs la maquinària que necessita queda, per una banda, enterrada sota terra i, per l’altra, tancada en dependències internes; i la contaminació acústica és nul•la, doncs no necessita ventiladors o altres aparells situats a l’exterior de l’edifici. Tot i que la inversió inicial és superior a la d’altres sistemes de climatització convencionals, s’acaba rendibilitzant en menys de deu anys, ja que els costos de manteniment són mínims i no es necessita alimentar la maquinària amb cap combustible. De fet, l’únic aparell dins el sistema que consumeix energia convencional és la bomba de calor i està calculat que per cada kilowatt que necessita en produeix quatre, cosa que situa la seva eficiència al voltant del 400% (un sistema d’escalfament per cremador de gas tindria una eficiència als volts del 100%).

Amb la implantació d’aquesta energia, feta de la mà de l’empresa catalana Geotics, el nou edifici del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, que té previst obrir les portes a la tardor, fa palès el seu compromís amb el respecte cap al medi ambient i la sostenibilitat.

Infograma del sistema geotèrmic

UN AMARG ADÉU

2009-06-09T10:05:00.009+02:00

El cantautor espluguí Jordi Francesch, més conegut amb el seu nom artístic, Jordi Francolí, va morir diumenge 7 de juny en un xoc frontal entre un camió i la furgoneta que conduïa, a l'N-340 a l'altura de Mont-roig del Camp. L'accident es va produir pels volts d'un quart de vuit del matí, quan els dos vehicles van col·lidir frontalment.

Francesch, que havia col·laborat amb el Museu de la Vida Rural en diverses ocasions, va presentar només fa una setmana el disc Sense Pressa, en el qual havia musicat deu poemes de mossèn Ramon Muntanyola. Des del MVR ens sumem al condol a familiars i amics remarcant la gran pèrdua humana i cultural que ha estat l'amarg adéu d'en Jordi.

"Sense pressa" de Jordi Francolí

2009-05-29T16:42:00.013+02:00

El músic cantautor de l'Espluga, Jordi Francolí, va presentar el 31 de maig el seu segon disc a l'Església Vella de la població. Titulat 'Sense pressa' i amb el suport de la Fundació Lluís Carulla i el Museu de la Vida Rural, es tracta d'un autèntic treball poètic i musical pel qual l'espluguí ha posat melodia a deu de les poesies del poeta, també espluguí, Mn. Ramon Muntanyola, mestre en gai saber. 'Sense pressa' és un projecte musical que homenatja al poeta i escriptor recollint els poemes que va escriure a mitjans del segle XX quan es trobava fent de rector en petits llogarrets com per exemple els Omells de na Gaia, Senan, Montblanc o la Selva del Camp. El cantautor espluguí ha mantingut en les seves cançons la pronúncia dialectal de transició típica de part de la Conca de Barberà.

El cantautor espluguí va extreure els textos dels llibres 'Obra Poètica' i 'Llocs i focs'. Les cançons mantenen una essència intimista i terrenal que transporta l'oïent a una època rural ja gairebé extingida i que encara resta en la memòria o en l’oblit d’una generació cada cop menys nombrosa.

Jordi Francolí va néixer l’any 1983. El 1989 ingresava a l’Escola de Música de l’Espluga de Francolí on va cursar solfeig, cant coral i violoncel. El 2005 va entrar a formar part del grup “Esclat Gospel” de Manresa, -dirigit per Ramón Escalé. El maig del 2007 ja va treure el seu primer treball com a cantautor, i el 2008 va estrenar un espectacle a l’Auditori de Barcelona com a cantant amb la banda Vallsamba.

El gener del mateix any va entrar a formar part com a tenor al Cor Gospel Jove de l'Aula del Liceu, i el 6 d'agost va inaugurar el Festival Mas i Mas del Teatre Grec de Barcelona amb el grup "Gospel Messengers". El 17 de desembre del 2008 va actuar al Petit Palau de la música de Barcelona com a solista del Cor jove del Liceu. El 26 de març del 2009, amb el grup Gospel Messengers, va actuar al Palau de la Música. El febrer de 2009 va fer una primera presentació del seu últim treball a l’Auditori de la Caixa de Manresa. Ens va deixar en un tràgic accident de trànsit el matí del 7 de juny de 2009.

AMPLIACIÓ DEL MVR

2009-05-28T15:35:00.001+02:00

El bon ritme de les obres del Museu de la Vida Rural fa preveure que es podrà inaugurar la tardor vinent

El Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, gestionat per la Fundació Lluís Carulla, ha entrat en la seva fase final d’obres. Dos anys després d’haver engegat un ambiciós procés d’ampliació que en duplicarà els espais expositius, amb la creació d’un edifici annex, i en modernitzarà els discurs museogràfic, amb l’aplicació de modernes tècniques d’exposició, els arquitectes confien en poder inaugurar el nou museu durant la propera tardor.

A dia d’avui l’estructura és acabada i a finals de mes quedarà enllestida l’obra de paleta. Els treballs d’acabats s’espera que finalitzin a principis de juliol. La nova façana, que es convertirà en un dels símbols d’identitat del nou museu, ensenyarà definitivament la cara a finals de juny.

Un cop es doni per finalitzada l’obra civil es procedirà al muntatge de les instal•lacions de la nova museografia. Tant les noves peces ( vitrines, llums...) com els audiovisuals i continguts de la nova proposta museogràfica han entrat en fase de producció. Un cop quedi enllestida la instal•lació de la tecnologia necessària a l’interior de l’edifici es procedirà a fer-ne el muntatge.

Creat l’any 1988 per Lluís Carulla, el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí ha ocupat durant més de vint anys l’antiga casa pairal de la família Carulla i ha rebut durant aquest temps més de mig milió de visites. En consonància amb l’evolució de la museografia i de les tècniques expositives, la Fundació Lluís Carulla va decidir renovar el Museu doblant-ne l’espai expositiu amb la construcció d’un nou edifici i amb la remodelació de les sales de l’antic. D’aquesta manera, el museu amplia continguts i renova el discurs, però no es desvia de la idea original del seu fundador, que és recollir, preservar i difondre un llegat cultural que ens ajudi a entendre i valorar el present i a millorar el futur.

El Museu de la Vida Rural s’incorpora a la Xarxa de Museus d’Etnologia de Catalunya

2009-03-12T09:21:00.007+01:00

El Museu de la Vida Rural de la Fundació Lluís Carulla ha entrat dins la Xarxa de Museus per a la Difusió del Patrimoni Etnològic de Catalunya. Aquesta és una de les primeres actuacions que desenvolupa el Pla de Museus de Catalunya, que preveu que de cadascun dels museus nacionals en depenguin xarxes territorials de caire temàtic que completin el discurs i les col•leccions de la seu central del museu.

La Xarxa de Museus per a la Difusió del Patrimoni Etnològic de Catalunya està formada actualment per vuit museus: el Musèu dera Val d’Aran, el Museu Comarcal del Montsià, el Museu Etnològic de Barcelona, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, el Museu Etnològic del Montseny-La Gabella, el Museu Comarcal de la Conca de Barberà, el Museu de la Pesca de Palamós i el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí.

L’objectiu d’aquesta iniciativa és articular polítiques comunes de millora de la gestió de les col•leccions, la millora dels equipaments i el desplegament de programes de treball conjunt. D’acord amb el conveni de la creació de la Xarxa, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació articularà mesures de protecció, difusió, formació i dinamització territorial del patrimoni etnològic contingut en els museus que la componen a través d’ajuts econòmics.

Per a la selecció dels museus que formen la Xarxa s’han tingut en compte factors com el fet de ser museus registrats i oberts al públic, la importància de les seves col•leccions dins del patrimoni etnològic català, el fet de no formar part d’un altre museu nacional i el grau d’implicació en el territori on es troben.

El Museu de la Vida Rural, antiga casa pairal de la família Carulla, es va crear l’any 1988 amb la voluntat de recollir, preservar i difondre un llegat cultural que ens acosta el passat i per ajudar a entendre i a valorar el present. És gestionat per la Fundació Lluís Carulla i actualment es troba en un ambiciós procés d’ampliació que duplicarà els seus espais expositius i en modernitzarà el discurs museogràfic. Amb aquest procés de renovació, a càrrec de l’arquitecte Dani Freixes, la Fundació Lluís Carulla vol adaptar el museu al segle XXI. Les obres avancen a bon ritme i el nou museu s’inaugurarà la tardor vinent. Des que Lluís Carulla va crear-lo, l’equipament ha rebut més de mig milió de visitants.

Xarxa de Museus d'Etnologia de Catalunya

Fotografia B/N de Ramon Guasch

Conferència: "Oficis per al record"

2009-02-27T12:33:00.000+01:00

El dijous 26 de febrer es realitzà al Museu de la Vida Rural la conferència Oficis per al record a càrrec de Florenci Crivillé, director i conservador del Museu de Ripoll i comissari de l’exposició Oficis Enrajolats. L’acte tingué dues parts: la conferència de Crivillé, paral·lela a una excel·lent lectura de poemes a càrrec de la rapsoda Dolors Vilaplana, i una visita comentada per a l’exposició Oficis Enrajolats que es pot veure al Museu de la Vida Rural fins el proper 28 de febrer.

L’exposició mostra part de la col•lecció de ceràmica catalana dels segles XVII i XVIII, procedent del fons del Museu Etnogràfic de Ripoll i centrada en les rajoles d’oficis que il•lustren l’activitat quotidiana menestral de l’època. També conté altres objectes que hi tenen relació i documentació gràfica que detalla el procés de manufacturat i de decoració de les rajoles: els materials, la iconografia, les èpoques, els estils, etc. A més, es complementa amb una selecció de testimonis de molts d’aquells artesans que, durant la seva vida, van aprendre, viure, i més tard, ensenyar el seu ofici.

Documents relacionats:

Oficis enrajolats – web de l’exposició [link]

Josep Gelonch: "Finestra i espill" de Josep Vallverdú

2009-02-20T17:14:00.009+01:00

.
En Josep Gelonch, de l'Editorial Fonoll, ens parla sobre Finestra i espill, l'últim llibre de Josep Vallverdú.

Els tres móns de Joan Amades

2009-02-19T11:03:00.012+01:00

Els tres móns de Joan Amades
Joan Grau
Jornades d’estudi
sobre Joan Amades
Bot - 2003

El fet de pensar que Joan Amades vivia tres móns simultanis i aparentment distanciats es deu principalment a les sensacions i reaccions que l’Amades m’ha provocat en tres etapes marcades de la meva vida. Tres sensacions també aparentment distanciades fins que m’he adonat que formaven part d’un tot indestriable.

En primer lloc, Joan Amades em va provocar curiositat, una tafaneria que augmentava constantment en llegir els seus escrits, endinsar-me en les seves publicacions em permetia descobrir un món que només coneixia a miquetes i que en parlar-ne amb els meus avis se’m feia pròxim de cop. De fet, qui em va descobrir l’Amades va ser el meu avi, que per tenir-me entretingut, a estones es dedicava va nodrir la meva imaginació de rondalles i llegendes, moltes d’elles tretes dels llibres de l’Amades que hi havia a casa. Més tard, després en llegir aquests llibres, hi vaig retrobar moltes de les històries que m’havia explicat l’avi, així com també hi reconeixia cançons que sovint cantava l’àvia. A més i per descomptat descobria moltes altres coses noves que alimentaven la meva imaginació.

La segona sensació va ser d’irritació, d’enuig, em vaig enfadar amb en Joan Amades. Ja havia començat amb la dèria de la cultura popular, però era abans que es convertís en la meva afició i la meva professió, sense gairebé adonar-me’n havia començat a fer recerca i evidentment que gairebé tots els temes que m’interessaven m’adreçaven a un o altre treball de l’Amades. La necessitat de cercar-hi rigor i l’exercici de l’anàlisi em va descobrir mancances, cites inexactes i a vegades fonts introbables en el què havia escrit. Inicialment em vaig sentir decepcionat, no podia ser que aquell qui havia escrit tant sobre cultura popular, que havia estat el meu ídol fins llavors, havia fet aquells errors que em feien anar malament... o almenys és el què a mi em semblava. Inconscient de mi demanava a l’Amades la feia feta, acabada del tot. En certa manera, en aquells moments el vaig rebutjar, aquell de qui havia begut abans que ningú, em fallava i jo ja no hi confiava. Això si, fos quin fos el tema que m’interessava no em quedava més remei que anar a raure a alguna de les seves obres.

La tercera sensació va ser d’admiració que poc a poc s’ha anat convertint en fascinació, incrementant-se a mesura que descobria les peculiaritats de la persona. Quan vaig conèixer la seva vida el vaig tornar a valorar, aquell noiet de família molt humil, que va deixar l’escola als 9 anys i que acabaria essent el més gran folklorista del país, tenia una vida apassionant. Aquell mateix xicotet que comprava llibres de vell i abans de tornar-los a vendre, els llegia d’amagat perquè li tenien prohibit pels problemes de la vista que ja tenia des de petit. Però ell no en feia cas, amb l’ajuda d’una lupa devorava totes les lletres impreses que li queien a les mans. En començar a descobrir el personatge va néixer l’admiració que s’anà transformant en fascinació a mida que descobria la seva trajectòria fins a arribar al punt que avui te publicats gairebé 400 llibres, alguns d’ells fins i tot després de la seva mort i encara resten inèdits per publicar. L’any 1989 en el treball bibliogràfic que va fer Lluís Calvo en va ressenyar 391, després i sense comptar reedicions, dels seus inèdits publicats els darrers anys, ja n’han sortit els 9 que falten per fer els 400.

Una vida de dedicació quasi monàstica a la cultura popular, viscuda amb desmesura i apassionament per tots aquests temes. Hi ha una frase que he llegit en un dels seus llibres que ho defineix perfectament. No sé si la va escriure ell o si la va adoptar, però s’hi escau del tot : “Fes de la teva professió la teva passió i de la teva passió la teva vida”. N’estic segur que com passa amb Mossèn Cinto Verdaguer, un altre home tant apassionat i tant apassionant com l’Amades, si estiguéssim als Estats Units ja n’hauríem fet una pel•lícula de la seva vida. [...]
....................................................................... [...] continua llegint l'article [pdf]

Documents relacionats:

Any Anmades - Associació Joan Amades [link]

Presentació del llibre "Finestra i Espill" de Josep Vallverdú

2009-02-18T13:46:00.003+01:00

El dissabte 14 de febrer es va presentar a l'Espluga l'últim llibre de Josep Vallverdú Finestra i Espill la segona compilació d'articles de premsa (escrits del 1988 al 2007) que apareix d'aquest autor. Els 85 retalls periodístics que es reprodueixen en aquest llibre pretenen ser una breu mostra, però també completa i significativa, de la vitalitat i del tarannà de l'escriptor: preocupat pel seu poble, per l'educació dels joves i pel respecte dels més grans; respectuós amb les tradicions nostrades, però també condescendent amb les noves modes que assenyalen un canvi en els costums i en la manera de ser dels catalans.

Josep Vallverdú és autor de més de cent títols per a joves i adults. Reconegut i premiat escriptor, traductor i articulista, la seva passió són les arts escrites. De ben segur que si no hagués estat professor de llengua i literatura catalanes, s'hauria dedicat a la redacció periodística. Potser per això no ha cessat mai de fer col·laboracions en premsa, amb un periodisme d'opinió preceptiu carregat d'erudició, d'empirisme, de domini lingüístic i, també, d'ironia. En la presentació hi intervingueren David Rovira, alcalde de l'Espluga de Francolí; Ramon Rosich, director del Museu de la Vida Rural; Carme Calderó i Joan Cornudella, curadors; Josep Gelonch, editor, i Josep Vallverdú, autor del llibre.

Documents Relacionats:

ANY JOAN AMADES (1890-1959)

2009-02-17T15:20:00.008+01:00

L'any 2009 s'escau el cinquantenari de la mort de Joan Amades i Gelats (Barcelona 1890-1959), el folklorista mes prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra escrita que ha tingut mai el nostre país. L'Associació Cultural Joan Amades aprofitant l'efemèride impulsa la celebració d'un any homenatge amb l'objectiu de donar a conèixer l’obra de l'estudiós i reivindicar-lo, també, com una de les figures cabdals del panorama cultural català. Per aquest motiu el Museu de la Vida Rural s'ha adherit a l'Any Joan Amades per participar en la difusió de la figura del folklorista.

Joan Amades ha estat una figura cabdal en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, és un personatge amb el qual hi estem tots en deute i per això creiem, com ho fa l'organització, que la iniciativa de l'homenatge és patrimoni de totes les associacions, organitzacions, i persones que valorem, ens sentim identificats o ens dediquem a la cultura popular.

Documents relacionats:

El Museu protagonitza la contraportada de febrer de la revista "Rural"

2009-02-13T13:10:00.009+01:00

.

"RURAL", la revista del medi rural, el mar i l'alimentació dedica la contraportada del seu número de febrer als Museus de l'Espluga amb especial dedicació al Museu de la Vida Rural. La Revista Rural, publicada en format de diari i que es pot trobar sola o com a suplement de la premsa general, és una publicació de la Fundació Privada per al Món Rural amb la col·laboració del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca.

Podeu descarregar-vos el número 48 en aquest enllaç: Revista Rural núm. 48 [pdf]

Convocat el XV Premi “Vida Rural” d’etnografia espluguina i comarcal

2009-02-13T12:15:00.008+01:00

El Museu convoca el premi "Vida Rural" d’història oral destinat a promoure entre els alumnes d’ensenyament secundari i els joves en general l’interès per a la recerca etnogràfica. Els treballs, que poden ser individuals o de grup, consistiran preferentment en gravacions de vídeo o àudio d’entrevistes o, també, escrits a partir del resultat d’enquestes orals a diverses persones, o de recerques pròpies, etc., sobre costums i tradicions populars. Tot això, a partir, principalment, dels testimonis orals de persones grans: ritus i costums familiars i socials –com les celebracions. Jocs, estudis de la mainada, festeig i lleure del jovent; costums del vestit i formes de viatjar, etc., tant de l’Espluga de Francolí com de la Conca de Barberà. El lliurament de premis serà el 23 de maig de 2009 al teatre del Casal de l’Espluga.

Import dels premis:
1er premi: 350 €
Accèssit: 175 €

El premi “Vida Rural” d’Etnografia espluguina i comarcal està inclòs dins el 32 Certamen Literari del Casal de l’Espluga de Francolí.

Formen el Jurat del Certamen Literari:

Joan Rendé i Masdéu, escriptori periodista.
Josep Maria Sans i Travé, doctor en història i arxiver.
Lluís Navarro i Móra, professor de la URV, ha estat director de l’Hemeroteca de Caixa Tarragona
Andreu Morta i Móra, representant de la Fundació Lluís Carulla
Àngels Ollé i Romeu, professora de la URV i escriptura de literatura infantil
Valentí Gual i Vilà, doctor i professor d’Història de la Universitat de Barcelona
Josefina Guasch i Francesch, professora llicenciada en Ciències Químiques a l’IES Martí l’Humà
Jordi Roca i Armengol, inspector d’Educació i historiador
Jordi Villar Liarte, Conseller Comarcal de Cultura, Joventut i Esports
Montse Bosch Saumell, Llicenciada en Filosofia i professora d’adults.

CONDICIONS GENERALS:
El termini de presentació de les originals clourà el 20 de març de 2009, data en la qual han d’haver entrat a la Secretaria del Casal de l’Espluga de Francolí. Tots els originals hauran de ser presentats en català i per quintuplicat amb les pàgines numerades (lliurats a mà o per correu) a la Secretaria d’Activitats del Casal. Hauran de ser presentats impresos a doble espai i aun sola cara en full DIN A4. A la portada de cadascuna de les cinc còpies hi haurà de figurar el títol i el pseudònim de l’autor. S’acompanyarà un sobre amb les mateixes dades a fora, així com el títol de la convocatòria del premi, i en el seu interior una tarja amb el pseudònim, el nom real de l’autor, l’adreça completa i el telèfon. Les obres hauran de ser originals, inèdites i no premiades anteriorment. El premi podrà ser declarat desert. En aquest cas, la seva dotació econòmica serà distribuïda pel jurat de la forma que cregui més convenient. L’import dels premis declarats deserts no es reservarà més de dos anys. Les obres no guardonades podran ser retirades a la Secretaria del Casal a partir del 31 de juliol de 2009. Les obres premiades seran propietat del Casal de l’Espluga i del Museu de la Vida Rural. Els organitzadors es reserven el dret de publicar (conjuntament o per separat) les obres premiades al Certamen. Passat un any l’entitat n’autoritzarà la publicació. Els concursants no podran presentar més d’una obra al mateix premi. Tots els premis hauran d’ésser recollits pels guanyadors o persona degudament autoritzada, el dia del lliurament. Altrament s’entén que renuncien a l’import del premi. El contingut d’aquestes bases s’entén d’obligada acceptació, en tots els seus extrems, per part dels concursants.

El Patrimoni de la Conca de Barberà a Internet

2009-02-12T12:54:00.005+01:00

La Conca de Barberà ha enllestit la primera fase de l'inventari del patrimoni, en el qual hi treballa des del 2000. Fins ara s'han fet unes 1.100 fitxes de cada element de la comarca que té un interès cultural. La particularitat és que la tria s'ha fet també des d'un punt de vista 'social', des d'antics rentadors a pous de gel, segons el cap del Servei de Cultura del Consell Comarcal, Gabriel Serra. S'han trobat elements originals, com ara una mina d'aigua de finals del segle XIX a Blancafort o les cases dels indians a Rocafort de Queralt. De les 1.100 fitxes, 500 ja són consultables a Internet, i més de 300 a Google Maps. Ara queda per fer el gruix gros de l'inventari, amb l'Espluga i Montblanc.

Aquesta setmana s'han lliurat els quatre últims inventaris, dels municipis de Blancafort -35 fitxes-, Rocafort -34 fitxes-, Solivella -70 fitxes-, i Vimbodí i Poblet -més de 100 fitxes, perquè el monestir s'ha inventariat element per element. La primera fase s'ha centrat en els municipis més petits, i ara queden els dos nuclis de població grans, que comporten fases diferenciades per la seva 'envergadura', segons Serra. L'inventari de Montblanc s'allargarà fins al 2011, i també falta incorporar la major part de les fitxes de l'Espluga de Francolí.

Un cop totes incloses a l'inventari, la informació més elemental es traspassarà a Internet i se'n farà una millora continuada, actualitzant les dades. El web dedicat exclusivament a l'inventari, serviconca.org, permet fer cerques combinades per diferents camps.

També ha comportat que els municipis valorin més el seu patrimoni, i l'inventari ara es pren de referència en la redacció de planejaments urbanístics. Tres administracions participen en l'inventari: el Consell com a ens impulsor, amb el finançament de la Diputació i la col·laboració dels ajuntaments. Des que va arrencar el 2000 -l'any anterior es va fer una prova pilot amb Savallà del Comtat-, l'inventari s'ha adaptat a les noves tecnologies, bàsicament la utilització d'Internet com a eina de gestió i difusió del patrimoni.

Podeu consultar-ho a: http://patrimoni.serviconca.org

Font: ACN / Ràdio Montblanc

Terra de Museus

2009-02-08T13:47:00.002+01:00

Article publicat a Revista Rural
Núm. 48 pàg. 24.
I.A. Revista Rural febrer 2009

L’Espluga de Francolí,població situada a la Conca de Barberà i amb unes excel·lents comunicacions per carretera i tren, ofereix al visitant la possibilitat de descobrir una oferta museística única per una localitat de 4.000 habitants.

El Museu del Vi es troba dins el Celler Cooperatiu de l’Espluga, l’edifici insígnia dels cellers modernistes de Catalunya, al qual Àngel Guimerà li dedicà el sobrenom de “La catedral del vi”. Fou construït el 1913 per l’arquitecte Pere Domènech i Roura.

El Museu de la Vida Rural està instal·lat a l’antiga casa pairal de la família Carulla, documentada en el segle XVII. El museu va ser creat l’any 1988 per la Fundació Jaume I, l’actual Fundació Lluís Carulla i consta de quatre seccions dedicades a la pagesia, la llar, els oficis tradicionals i la història de l’Espluga i la Conca de Barberà. Entre d’altres estances, hi ha una sala d’etnografia rural, una sala homenatge al pessebrisme català, s’hi expliquen els costums familiars i populars destacant-ne la farmàcia de la família Carulla,la casa pairal i el mobiliari, la cuina i la llar de foc, els treballs domèstics i els costums familiars, religiosos i festius. S’hi exposa també un ampli ventall d’eines i manufacturats de forjador, picapedrer, fer-rer, baster, boter, etc. El museu està en procés d’ampliació i modernització de les instal·lacions i continguts que està previst que s’inauguri el darrer trimestre de l’any. Per aquest motiu, tancarà les portes a partir del 2 de març fins a que acabi la remodelació. La visita a l’Espluga es pot tancar amb la cova-museu de la Font Major, una de les set coves més llargues del món formades en conglomerat i una de les poques que s’estén, en gran part, pel subsòl del casc urbà. Té 3.590 metres de corredors descoberts fins ara, i hi és ben palesa l’activitat humana des de la prehistòria. Una part de la cova està habilitada com a museu, únic en el món d’aquestes característiques.

El Museu de la Vida Rural a Facebook

2009-01-21T11:42:00.007+01:00

El Museu de la Vida Rural ha obert una pàgina a la xarxa social Facebook. Aquesta xarxa social, que ja al 2007 va estrenar la seva versió en català, compta actualment amb més de 130 milions d'inscrits arreu del món i és una plataforma d'intercanvi d'informació, imatges i vídeos així com un lloc per a la informació immediata de continguts i esdeveniments d'entitats. Superada la primera xarxa social realitzada únicament entre persones, actualment Facebook té la presència de milers d'empreses i entitats de tots els sectors. Els museus i sales d'exposicions han apostat pel Facebook com es va fer anteriorment per la web i els blogs. A nivell internacional, espais com el MoMA de Nova York compta amb més de 65.000 usuaris i a Catalunya museus com el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya o el Museu de la Xocolata hi són presents i, a partir d'avui, s'hi suma el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí.

Podeu accedir al Facebook del Museu de la Vida Rural a través d'aquest enllaç: Facebook del MVR

70 anys del bombardeig franquista sobre l’Espluga

2009-01-01T07:00:00.002+01:00

.
El dia de Cap d’Any de 1939 una formació d’avions Junker de l’exèrcit nazi bombardejà la vila matant set persones i ensorrant una trentena d’edificis.

El primer dia de l’any es compliran setanta anys del bombardeig sobre la població civil de l’Espluga de Francolí perpetrat per l’exèrcit nacional. Aquell 1 de gener de 1939, a les nou del matí, una formació aèria d’entre 5 i 7 avions Junker, procedents de l’exèrcit nazi, va bombardejar l’Espluga deixant un rastre de set morts, entre ells un nen i dues nenes, vint-i-dos ferits i trenta-cinc edificis ensorrats.

A finals de 1938 la moral de la zona republicana es deteriorava considerablement. Un cop l’exèrcit nacional havia parat la contraofensiva a l’Ebre i superat la resistència a costa de milers de morts a les serres de Pàndols i Cavalls el desenllaç de la guerra era previsible. A la reraguarda la moral es danyava a base de bombardejos sobre la població civil. Les viles i ciutats sabien d’aquesta tàctica indiscriminada i es preparaven per fer-hi front construint refugis i buscant amagatalls. A l’Espluga els refugis naturals, com la cova dels Moros, i els refugis que es construïren a la Plaça de l’Església i a la Pedrera, van ser vitals per evitar més morts.

Aquell primer d’any els bombarders creuaren l’Espluga de nord-oest a sud-est deixant anar una vintena de bombes de mitjana potència que podien haver suposat una tona de metralla. Els impactes es succeïren pels carrers de la vila sense cap objectiu clar, a part del de causar baixes i debilitar la moral de la població. Impactaren projectils al mig de la Plaça de l’Església, al Capuig, a la Carretera de Montblanc (el que caigué davant mateix de l’arc de cal Franquès va matar un nen), al passeig Canyellas i a la Carretera de Poblet.

Segons els recomptes, el bombardeig va matar als espluguins Frederic Torruella de 64 anys, la nena Rosa Guasch de 9 anys, el nen Trinitat Marsal d’11, Eugènia Casanovas de 67, Carme Ferrer de 23 i dues refugiades, una d’elles una nena de 12 anys.

Passat el bombardeig es va evacuar el poble cap a masos i pallisses del terme i la població va quedar pràcticament deserta durant deu dies, data en que l’exèrcit nacional va ocupar l’Espluga.

La Maria Capdevila era llavors una nena. Vivia al carrer del Castell on hi impactà una de les bombes. El seu testimoni deixa empremta al succeït el Cap d'Any del 39.

Mapa realitzat per Joan Guasch Cantí

BIBLIOGRAFIA

GUASCH CANTÍ, J.: L'Espluga bombardejada (1-1-1939), "El Francolí", 59. L'Espluga de Francolí, 1989, pàg. 17; "El Francolí", 60, L'Espluga de Francolí, 1990, pàgs. 30-31.

ROCA I ARMENGOL, J.: Història de l'Espluga de Francolí. El segle XX. L'Espluga de Francolí, 2005, pàgs. 354-355

Daniel Boucard, "en l'oblit de la funció de les eines hi ha la seva segona mort"

2008-12-09T17:13:00.010+01:00

L'investigador i escriptor francès Daniel Boucard va visitar el Museu de la Vida Rural a raó de les seves investigacions en terres catalanes sobre les eines d'oficis tradicionals.

Boucard, procedent d'una família tradicional d'artesans i llenyataires va esdevenir pintor i decorador i, després d'una sòlida formació, començà estudis i investigacions sobre útils i eines a França. Daniel Boucard entén l'eina com una prolongació de la mà, com a l'objecte d'adaptació entre l'home i la naturalesa. A partir dels estudis, investigacions, fotografies i, sobretot els milers de dibuixos realitzats per ell mateix, confeccionà la seva obra Dictionnaire des outils "Diccionari de les eines" (2006), coronada per l'Acadèmia Francesa. Segons Boucard, "en l'oblit de la funció de les eines hi ha la seva segona mort". És aquesta lluita contra l'oblit el que li ha permès publicar una minuciosa col·lecció d'estudis editats per l'editorial parisenca Jean-Cyrille Godefroy com Les haches (1998), Les outils taillants (2000), Les outils métiers (2002) i finalment el Dictionnaire illustré et anthologie des métiers. Du Moyen Age à 1914 (2008).

Boucard, D. Les outils de métiers

Jean-Cyrille Godefroy, Paris 2002

Presentació de la Nadala 2008

2008-12-09T13:12:00.023+01:00

El dimecres 10 de desembre es va presentar la Nadala 2008 L'esport a Catalunya. L'acte es realitzà al Museu i Centre de l'Esport Dr. Melcior Colet de Barcelona i comptà amb la participació de Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla, Joan Laporta, president del Futbol Club Barcelona, Carles Santacana, coordinador del llibre, i Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla.

La Nadala L'esport a Catalunya inclou aportacions de Xavier Pujadas (origens de l'esport), Carles Santacana (intel·lectuals i esport), Josep Casanovas (olimpisme català), Conrad Vilanou (pedagogia i esport), Joaquim Molas (literatura i esport) i Francesc Fontbona (art i esport).

LA NADALA A CASA VOSTRA:

Si voleu rebre cada any la Nadala de la Fundació Lluís Carulla a canvi d'una donació voluntària, ompliu la butlleta d'inscripció que trobareu aquí.

Documents relacionats:

Es presenta a l'Espluga el primer volum de la Història de la Conca de Barberà.

2008-12-06T12:56:00.005+01:00

El dissabte 6 de desembre es presentà a l'Espluga el primer volum de la Història de la Conca de Barberà, dedicat a la història de l'art de la comarca. Els coordinadors del volum han estat Joan Fuguet i Carme Plaza.

La Conca de Barberà ja ha editat el primer volum d'una col·lecció sobre la història de la comarca, que estarà formada inicialment per quatre volums. El primer volum de la 'Història de la Conca de Barberà', de 500 pàgines a tot color, està dedicat a la història de l'art, des de l'art romànic fins al contemporani. Vint especialistes han participat en la publicació d'aquest primer volum, del qual se n'ha fet una tirada de mil exemplars -la meitat es donaran a biblioteques, entitats i centres educatius, i la resta es posaran a la venda, a un preu de 30 euros. El segon volum, que tractarà sobre prehistòria i història antiga, ja és a impremta i sortirà publicat l'any vinent.

Aquest primer volum ha estat editat per Cossetània Edicions, en una col·laboració conjunta entre el Consell Comarcal de la Conca de Barberà i la Diputació de Tarragona, i l'assessorament científic del Centre d'Estudis de la Conca de Barberà. Una característica del primer volum és que tracta la història de l'art per temàtiques, i no per èpoques. A banda de grans blocs com l'arquitectura, l'escultura i la pintura, el llibre inclou els mal anomenats "arts menors", com l'argenteria, l'arquitectura industrial i la popular. Així surten reflectits des de pous de glaç i molins paperers, fins a cabanes de pedra seca i marges de camins. També s'hi pot trobar informació inèdita, com per exemple plànols d'esglésies barroques.

Documents relacionats:

PECES DESTACADES: tupí

2008-12-04T17:15:00.002+01:00

.
Tupí
Núm. inventari: MVR3052
Terrissa (terra cuita)
Dimensions: 14 x 12 cm.
Diàmetre de la boca: 9 cm.
Segle XIX
Foto: MVR

Olla petita realitzada en terra cuita i amb una sola nansa. S'utilitzava per a l'elaboració de la tupina, un conjunt de trossos de carn (normalment porc) cuits i confitats en oli o llard per a la seva conservació. A diferència d'altres conserves la tupina pot deteriorar-se per l'acció de la llum i és per això que es realitzava amb aquests recipients especials. Els trossos de carn cuits es col·locaven dins del tupí i es cobrien d'oli o llard que, un cop pres i tapat, permetia la seva conservació.

Aquest tupí es troba en l'exposició permanent a la segona planta del Museu de la Vida Rural, dins la secció de la cuina. Actualment però forma part de l'exposició Oficis Enrajolats i es troba ubicat a la secció "ollers, gerrers, escudellers".

La família i els valors, a debat a l’Espluga de Francolí

2008-12-02T17:41:00.011+01:00

La Fundació Lluís Carulla va presentar el dijous 4 de desembre el llibre Família i valors. La institució familiar en temps de canvi, de Lluís Sáez i Giol. L’acte tingué lloc al Casal de l’Espluga de Francolí i comptà amb la intervenció de l’autor de l’obra i Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla.

Lluís Sáez és llicenciat en Dret per la UB i en Ciències Polítiques i en sociologia per la UAB; és sociòleg de professió i compagina la dedicació a la investigació social i la consultoria amb la docència universitària. En el seu llibre, Família i valors, analitza la família i els seus valors des del punt de vista històric i sociològic.

L’eclosió actual de noves formes de família planteja seriosos reptes a l’administració pública i també noves i diverses maneres de relacionar-se segons els diferents models familiars. La pluralitat i la diversitat familiars d’avui comporten canvis de valors dins i fora de la família, en reforcen alguns valors més o menys tradicionals i fan que altres entrin en crisi, cosa que sovint fa qüestionar el paper de la família com a transmissora de valors. L’autor ha fet un estudi documentat, obert a tots els punts de vista, interessant i apassionant, a la vegada que proposa criteris raonats i raonables.

L’obra s’inclou dins la col•lecció Observatori dels Valors, una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE que pretén promoure la reflexió i el debat entorn dels valors a la Catalunya d’avui. A més de Família i valors, de Lluís Sáez, durant el 2008 s’han publicat dins la col•lecció els següents volums: Mitjans de comunicació i valors, de Ferran Sáez; Treball i valors, de Carlos Obeso i Exclusió social, d’Anna Jolonch i Anglada. Lluís Sáez també és autor, juntament amb Teodor Mellén, del llibre Joves i valors. Què mou els nostres joves?, publicat dins l’Observatori dels Valors.

Carles Duarte i Lluís Sáez
en un moment de la presentació.

Documents relacionats:

Nadala 2008: "L'Esport a Catalunya"

2008-11-25T10:34:00.009+01:00

L'Esport a Catalunya
Carles Santacana

En el nostre univers cultural hi ha temes que són indiscutibles, que tothom considera bàsics i imprescindibles, i que conformen el gros de les reflexions i les aportacions dels autors que hom creu més interessants. En definitiva, es tracta de temes que no cal presentar, que són obvis. Per contrast, hi ha qüestions, fets socials o matèries que al primer cop d’ull semblen més intranscendents, i fins i tot en alguns casos algú pot considerar-los banals. No cal dir que en el nostre entorn cultural l’esport ha estat molt sovint en aquest segon bloc, tot i que a la nostra societat la seva presència és impressionant.

Potser aquesta seva presència tan aclaparadora ha jugat precisament en contra de l’esport, o de les relacions entre la cultura i l’esport, ja que semblava que l’un es menjava literalment l’altre, de manera que algú es podia pensar que eren incompatibles. A poc a poc, però, es va obrint pas una altra manera de vehicular les múltiples aproximacions davant del fenomen esportiu; disciplines com l’economia, la psicologia, el dret o la història s’hi interessen de manera decidida, i l’esport és matèria d’estudi a l’àmbit universitari. Tanmateix, aquest fenomen relativament recent no pot fer-nos oblidar que a Catalunya és possible recuperar una tradició en què les relacions entre l’esport i la cultura havien estat força fluides, i en què molts veien en l’esport una activitat d’enorme transcendència social.

La Nadala d’aquest any posa l’èmfasi, precisament, en la recuperació d’aquesta tradició tot presentant la incidència del fenomen esportiu en la societat catalana, i més particularment en el seu món cultural. Per això hem volgut reflectir com en els seus inicis moderns, a les acaballes del segle XIX, l’esport era un signe de la modernitat i de la voluntat d’aproximar-se a Europa. En vincular-se ràpidament a l’esport, Catalunya manifestava l’interès i el desig de fer conviure tradició i cosmopolitisme. És per aquest motiu que l’olimpisme va arrelar amb tanta rapidesa, i sobretot el somni olímpic, que es comença a detectar a la dècada del 1910 i que no es va fer realitat fins al 1992. I si l’olimpisme va arrelar, fou perquè els seus impulsors l’identificaven com un element de modernitat, que tenia molts vessants, com ara el pedagògic. De fet, l’esport –i encara més el concepte d’educació física– va ser un dels elements distintius de la renovació de la pedagogia catalana, que creia en l’enorme importància del desenvolupament físic dels infants com una part indestriable del seu creixement personal. D’aquesta manera, l’esport va apareixent cada cop més com un fet social molt rellevant, raó per la qual no podem oblidar l’interès que hi van manifestar intel•lectuals i polítics preocupats pel futur del país, que volien dir la seva sobre un fenomen que interessava amplis sectors socials. Amb tot plegat, era lògic que aquesta energia abocada en la contesa esportiva tingués un efecte notable com a font d’inspiració artística. Escriptors, poetes, ninotaires, dibuixants, pintors, escultors, tots han tingut en algun moment l’esport com a element d’inspiració, per cantar-ne les excel•lències o assenyalar-ne les limitacions.

Si voleu rebre cada any la Nadala de la Fundació Lluís Carulla a canvi d'una donació voluntària, ompliu la butlleta d'inscripció que trobareu en aquesta pàgina.

Documents relacionats:

El catàleg de peces del Museu de la Vida Rural estarà disponible a Internet dins el sistema “Museus en Línia” de la Generalitat

2008-11-20T17:17:00.008+01:00

El Museu de la Vida Rural és un dels museus que conformaran properament el catàleg conjunt de museus dins el programa Museus en Línia de la Generalitat de Catalunya.

L’accés fàcil i directe als fons dels museus, al coneixement que tenim sobre els objectes i espècimens que formen part de les seves col•leccions, és un dels objectius principals que promou el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació per tal que aquests disposin de la presència que mereixen dins la societat del coneixement. Amb aquesta finalitat el departament elabora i gestiona l’anomenat Inventari general dels fons dels museus de Catalunya a partir de les fitxes documentals proporcionades per cada museu. Actualment la versió beta de Museus en línia ofereix al llarg de l’any 2008 la consulta en línia del fons de 6 museus: el MNAC, el MNACTEC, el Museu de Vilafranca, el Museu del Cinema de Girona, el Museu d’Art Jaume Morera i el Museu Marítim de Barcelona. La versió beta permet suggeriments dels usuaris.

A finals de l’any 2008, s’incorporaran de forma progressiva la resta dels fons dels museus catalans que disposin de les seves col•leccions informatitzades incloent el Museu de la Vida Rural i al mateix temps es possibilitarà la consulta creuada entre les dades de diversos museus.

Aquesta publicació ha estat possible gràcies a l’esforç i col•laboració entre les administracions públiques catalanes, així com de la participació dels tècnics i professionals dels museus, que ha possibilitat dur a terme la implementació del programari de gestió de col•leccions MuseumPlus a la majoria de museus registrats i altres centres museístics que custodien béns mobles a Catalunya. El projecte, iniciat durant l’any 2005, ha suposat un important esforç en la tasca de migració i depuració de la documentació informatitzada als museus, a més de la formació i l’assistència a l’usuari.

S’obre doncs a partir d’ara un ampli ventall de possibilitats que ofereix el fet de treballar amb una eina que compleix amb els requisits d’excel•lència i d’acreditació d’àmbit internacional. Tot seguit serà objectiu prioritari l’explotació a fons de les possibilitats de comunicació i d’interoperabilitat que l’eina permet, tot continuant amb l’elaboració i revisió dels diferents vocabularis i dels processos de gestió que el programari té a disposició de l’usuari.

Font: Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

Documents relacionats

Presentació del llibre "L'Espluga de Francolí en els setmanaris de Montblanc (1903-1923)"

2008-11-17T16:32:00.009+01:00

El passat dissabte 22 de novembre es presentà el llibre L'Espluga de Francolí en el setmanaris de Montblanc (1903-1923), escrit per Josep M. Vallès i Martí i editat per Cossetània Edicions. La presentació es va realitzar a l'auditori Carulla-Font del Casal de l'Espluga i comptà amb la presència de M. Dolors Civit Cañellas, Josep M. Porta i Balanyà, Antoni Gavaldà i l'autor Josep M. Vallès.

Aquest és el resultat de la transcripció de les cròniques espluguines publicades, entre el 1903 i el 1923, en els diferents setmanaris de Montblanc. A partir d’aquest cúmul de notícies, es podrà avançar un pas més per comprendre la història de l’Espluga. S’hi descobreixen els ideals de les persones que escrivien als periòdics i s’hi identifiquen persones que amagaven la seva personalitat amb pseudònim. La gent de l’Espluga que escrigué a les capçaleres montblanquines que presenta l’autor era gent amb força “lletra”, d’una catalanitat i un republicanisme en alça que els marcà un determinat perfil. El treball aporta notícies de molts temes de la vila, que permeten reviure les arrels de l’Espluga en els dos decennis analitzats. La recuperació del material escrit i guardat a les hemeroteques que Vallès ha recuperat passa a tenir la categoria de llibre i a ser a l’abast de tothom.

Documents relacionats:

El Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí desvetlla els secrets dels oficis a través de les rajoles

2008-10-22T11:45:00.013+02:00

El Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí va inaugurar el passat 14 de novembre, la mostra Oficis enrajolats, organitzada conjuntament amb el Museu Etnogràfic de Ripoll.

L’exposició mostra part de la col•lecció de ceràmica catalana dels segles XVII i XVIII, procedent del fons del Museu Etnogràfic de Ripoll i centrada en les rajoles d’oficis que il•lustren l’activitat quotidiana menestral de l’època. També conté altres objectes que hi tenen relació i documentació gràfica que detalla el procés de manufacturat i de decoració de les rajoles: els materials, la iconografia, les èpoques, els estils etc. A més, es complementa amb una selecció de testimonis de molts d’aquells artesans que, durant la seva vida, van aprendre, viure, i més tard, ensenyar el seu ofici.

Oficis enrajolats ofereix l’oportunitat de descobrir una part de la nostra memòria històrica recent i ajuda a recordar els nostres costums i tradicions. Molts dels oficis que apareixen en les rajoles exposades fins i tot costen d’identificar. Es tracta d’uns oficis que passaven de pares a fills i que avui només es troben a les fires i mercats.

Documents relacionats:

"Clàssics i Més" al Museu de l'Art de la Pell de Vic

2008-09-26T10:08:00.000+02:00

L'exposició de la Fundació Lluís Carulla Clàssics i Més. L'Editorial Barcino i Josep Maria de Casacuberta, commemorativa del 8oè aniversari de l'Editorial, es pot veure al Museu de l'Art de la Pell de Vic des del passat 25 de setembre fruit de la col·laboració entre la Universitat de Vic, el Museu de l'Art de la Pell i la Fundació Lluís Carulla. L'exposició és fruit del conveni signat el 29 de gener entre la Universitat de Vic i la Fundació Lluís Carulla que inclou també l'edició de dos volums més de l'Epistolari Jacint Verdaguer.

La inauguració es va dur a terme el dijous 25 de setembre amb la presència d'Assumpta Fargas, rectora de la Universitat de Vic, Emili Bayón director del Museu a de l'Art de la Pell i Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla. En el transcurs de l'acte el Dr. Manuel Llanas, professor de la Universitat de Vic, impartí la conferència La Barcino, una empresa cultural amb esperit de servei.

Documents relacionats:

Amplia la informació

Cançons Tradicionals Catalanes a l'Escala

2008-09-16T11:43:00.009+02:00

L'any 1929, la mestra Palmira Jaquetti i Isant, durant les missions de recerca de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, que abarcava també les Illes Balears i València, va enregistrar una desena de persones de l'Escala, entre elles Maria Artigas Flaqué, "La Gallinaire" cedint el material a l'Abadia de Montserrat. El 2001 un equip de professionals, per encàrrec de la Generalitat de Catalunya va fer un seguiment del treball de camp de Jaquetti per analitzar la pervivència de la cançó popular tradicional oral. El musicòleg Joan de la Creu Godoy va entrevistar la néta de Maria Artigas, Maria Teresa Pellicer, qui recordava no només les cançons que Jaquetti havia recollit de la seva àvia, sinó moltes més. Ara des del Museu de l'Anxova de l'Escala i amb la col·laboració del Museu de la Vida Rural i la Fundació Lluís Carulla, es presenta el disc Cançons Tradicionals Catalanes a l'Escala amb la gravació feta per Ramon Manent de Maria Teresa Pellicer i de Marcel Pagès, un altre cantador que també recorda un reguitzell de cançons de "la vora del foc". El doble CD incorpora un llibret amb les caçons traduïdes a l'anglès.

La presentació del disc es va fer el passat 12 de setembre durant les Festes de la Sal de l'Escala i va comptar amb la presència de Lurdes Boix, directora del projecte, Mariona Font i Tània Ors, coordinadores, Ramon Manent i Lluís Puig, enregistradors, i els traductors a l'anglès Simon Furey i Edward Callingham.

Cançons Tradicionals Catalanes a l'Escala
La mala anyada
Cantadora: Maria Teresa Pellicer

Resultats de l'estudi genètic del Príncep de Viana

2008-09-12T18:22:00.001+02:00

Investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Granada, sota la direcció de la historiadora Mariona Ibars, han analitzat les restes conservades al Reial Monestir de Poblet atribuïdes al Príncep de Viana. Els investigadors han realitzat un estudi genètic de la mòmia i l’han comparat amb el de les restes atribuïdes a la reina Blanca I de Navarra (conservades a Segòvia), mare del príncep, i amb les de familiars d’origen indubtable, com la tsarina Alexandra de Rússia, el Duc d’Edimburg i Joana d’Habsburg (capella dels Médicis). L’estudi conclou, de manera inesperada, que ni les restes de Poblet corresponen al príncep ni les de Segòvia corresponen a la reina.

Els investigadors han dut a terme un estudi antropològic de la mòmia, restituïda al monestir a l'any 1935, des de la catedral de Tarragona. De fet, es tracta de les restes de tres individus diferents que consisteixen en un fragment de la columna i dos segments corporals momificats. L’anàlisi ha demostrat que les restes van ser manipulades per reconstruir un cos a partir de fragments d’altres, ja que s’observen marques de talls de serra a la columna del segment inferior. El segment superior, que conserva el cap amb la cara destrossada, el tronc i un braç, va pertànyer a un home de mitjana edat.

Per tal de poder atribuir amb garanties qualsevol dels tres fragments al Príncep de Viana, s’ha dut a terme una identificació a partir d’un estudi genètic. Per a tal fi, ha estat necessari obtenir DNA dels diferents segments momificats i comparar-los amb els de cossos que, sense cap dubte, corresponen a familiars del Príncep, identificats mitjançant un estudi genealògic.

L’estudi de l’ascendència i de la descendència femenina de la reina Blanca I de Navarra, mare del Príncep de Viana, ha permès als investigadors resseguir la transmissió d’un DNA mitocondrial (DNA que només es troba a les mitocòndries, fora del nucli cel•lular, i que només transmet la mare) al llarg de 800 anys, des de l’any 1200 fins a l’actualitat. Això ha estat possible gràcies a la descendència de la reina Anna de Jagellón-Foix, rebesnéta materna de Blanca I de Navarra i neboda en quart grau del Príncep, casada amb l’Arxiduc Ferran d’Àustria, germà de l’emperador Carles V (branca austríaca dels Habsburg hispans).

Les dades genealògiques han permès arribar a la identificació del DNA mitocondrial del Príncep que, inesperadament, no es correspon amb l’obtingut en cap dels segments momificats que es conserven al Monestir de Poblet. A més, el DNA tampoc correspon amb el de les restes atribuïdes a la reina Blanca I de Navarra, que es conserven des de l’any 1994 al monestir segovià de Santa Maria la Real de Nieva.

En la recerca han participat els investigadors Miguel C. Botella, del Departament d’Antropologia Física de la Universitat de Granada; Assumpció Malgosa, del Departament de Biologia Animal, Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona; i la historiadora Mariona Ibars, directora de la investigació. El Museu de la Vida Rural va col•laborar en la investigació.

Escultures de Jordi Florensa al Museu

2008-09-04T13:02:00.009+02:00

L’obra escultòrica més recent de l’escultor Jordi Florensa es podrà veure al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí fins el dissabte 4 d'octubre. La inauguració tingué lloc el passat 5 de setembre a les set de la vespre i, a més de l’artista, hi assistí el director de la Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte.

Després d’uns orígens artístics a base de transparències a llapis, de temàtica eminentment crítica, obres en aquarel•la, oli i dibuixos a plomí, els anys 90 Jordi Florensa es llença de ple a l'escultura com a eina principal de la seva expressió artística. Els materials que empra són diversos, des del fang refractari a la fusta ( rami, perer, om, faig...) i la pedra. Els temes li sorgeixen de les pròpies vivències, sentiments i sensacions. Pren cada cop més força l'aspecte de denúncia i crítica del món actual, sense oblidar la vessant positiva i lúdica de la vida diària. Cada idea li suggereix uns materials, una tècnica i un estil, i és aquí on rau la seva autenticitat. Pot passar del figuratiu més acurat, a l'orgànic o l'abstracció total, sempre fidel al que li demana la seva inspiració.

Actualment segueix cercant nous materials i acabats, i expressant lliurement les seves idees. Més enllà del caire eminentment testimonial i reivindicatiu de la major part de les seves obres, per a ell l'art és abans que res bellesa i harmonia. És per això que mai no deixa de sorprendre la qualitat estètica de les seves escultures.

Jordi Florensa va néixer a Barcelona el 1953.

Documents relacionats

Patrimonialitzant les nostres imatges

2008-08-26T16:44:00.015+02:00

L’inici, l’estiu de 2005, per part del Museu de la Vida Rural i el Centre d’Estudis Locals del Projecte de la Memòria Gràfica de l’Espluga de Francolí va endinsar els responsables del Museu en una tasca de llarg recorregut per recollir, catalogar, conservar i donar a conèixer un patrimoni documental fins avui invisible que es trobava encapsat en les calaixeres més antigues del poble. Poc a poc el projecte feu que el Museu s’anés dotant de les infraestructures materials i humanes per a fer possible aquesta tasca. Aquesta feina, que es desenvolupa paral•lelament a les activitats del Museu, es va transformar en una comesa per a convertir en documentació patrimonial les fotografies que conservaven els espluguins conformant actualment una eina d’estudi molt rellevant tant per a investigadors com per a usuaris del Museu.

La presa de consciència de la fotografia com a testimoni material de la memòria històrica no aparegué a Catalunya fins a mitjans dels anys 80. Ho feu de forma molt tardana als posicionaments científics creats i desenvolupats a països com França, Anglaterra, els Estats Units o Xile, capdavanters en aquesta concepció científica del valor de la imatge i pioners en estratègies de conservació i explotació dels fons fotogràfics. En els últims anys s’ha estès a Catalunya una xarxa de centres especialitzats no del tot connectats però sí prou representatius del territori que, posant-se al dia dels procediments tècnics per a la seva gestió, realitzen una doble tasca de conservació i conscienciació de la gran rellevància dels fons fotogràfics. Actualment són referents institucions com el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona (CRDI) la Secció de fotografia del MNAC a Barcelona, l’arxiu de l'Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) o el Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus (CIMIR).

La fotografia és un dels béns materials que presenten típiques paradoxes culturals. Per una banda és un bé material i personal molt preuat per part del seu propietari, conforma un record material i perdurable d’éssers estimats, històries, anècdotes o records; però per altra banda, no sol ser estrany comprovar una manca de valoració d’aquestes fotografies com a documentació gràfica, deixant a un nivell poc rellevant la seva aportació d’informació o la força descriptiva que posseeixen. Tot i això, aquesta paradoxa ha resultat del tot positiva ja que ha provocat l’atresorament de fotografies per part de generacions de famílies, lluny però de l’oportunitat d’estudiar-les i difondre-les a nivell etnològic.

L’era digital, també amb les seves paradoxes, ens ha permès trencar fàcilment amb aquesta dificultat permetent crear imatges a partir de les fotografies. Partint de la fotografia com a bé material i únic, les noves tecnologies ens possibiliten d’una manera còmode i fàcil separar imatge i fotografia respectant l’evident necessitat de les persones de no desprendre’ns de les nostres fotografies materials. La separació d’aquests dos conceptes, “fotografia” (entesa com a unitat material) i imatge (reproducció d’aquesta fotografia), ha estat l’element clau per a què els fons d’imatges cedides al Museu de la Vida Rural s’incrementessin exponencialment des del començament del projecte.

Tot i que la possibilitat de reproduir i copiar imatges és ben present des dels inicis de la fotografia a partir de la invenció del calotip de Talbot, la facilitat i baix risc que comporta avui en dia el seu tractament digital afavoreix també aquestes cessions. En qualsevol cas els avantatges pels propietaris que cedeixen les fotografies per a la seva digitalització afavoreixen també aquest moviment. El fet de poder disposar posteriorment de còpies digitals sense cap cost i d’alta qualitat provoca molt sovint sorpreses al visualitzar les imatges en una pantalla d’ordinador o en una ampliació sobre paper, magnificant així els records abans plasmats sobre les petites fotografies.

Les capses de sabates

Tots recordem alguna calaixera amb una capsa de sabates plena de fotografies. Les capses de sabates han fet més per a la conservació de les fotografies que moltes tècniques posteriors. La conservació és un element que es troba lligat per una banda a la qualitat de la fotografia en sí i per altra a les condicions en les quals s’ha emmagatzemat i manipulat durant dècades. D’aquesta manera ens han arribat imatges tan antigues com la mateixa tècnica fotogràfica: col•lodions, gelatinobromurs, ferrotips, còpies en paper salat o albúmines de finals del segle XIX i principis del XX, i en altres casos se’ns han esvaït fotografies molt més properes en el temps. La història de la fotografia sembla en moltes circumstàncies un etern pas enrere. Actualment vivim un dels pitjors moments d’aquesta història. La irrupció del món de la fotografia digital, que tan bé ens va per la digitalització de fotografies analògiques, ens està carregant de milers de fotografies de baixa o fins i tot pèssima qualitat que ben probablement no perduraran en el temps com ho han fet les seves predecessores. Fins i tot els que s’aventuren a fer còpies sobre paper de les seves fotografies digitals poden perdre la batalla de la conservació. Avui en dia moltes còpies comercials de laboratori amb paper plàstic no tenen assegurada una vida de 150 anys com sí que la té una còpia en blanc i negre que podem fer manualment amb un paper baritat. I com ja es pot intuir, qualsevol de les còpies fotogràfiques per impressió de tintes porten implícit un imparable compte enrere cap a l’autodestrucció de la imatge. El problema d’aquestes noves tècniques no és la seva manca de qualitat sinó la seva popularitat.

Entre les tradicionals caixes de sabates i els discs durs portàtils per emmagatzemar fotografies digitals hi va haver l’època dels desafortunats àlbums que han condemnat moltes de les nostres fotografies. Evidentment no tots els àlbums són perjudicials per les nostres imatges però sí que ho han estat els més populars com els de làmines de plàstic adhesiu o els de pàgines de cartolines amb cintes adhesives per enganxar-hi les fotografies, i no cal dir res sobre les coles aplicades directament rere la fotografia. La gran quantitat d’elements químics i ambientals que afecten les fotografies han fet que se’ns hagin tacat, esvaït, hagin perdut el contrast, el color o que en alguns casos ja no quedi res de res de la imatge original. En qualsevol cas és un consell prou estès el fet de recuperar de nou les caixes de sabates com a mal menor sumat a emmagatzemar-les en llocs foscos, amb poca humitat i amb una temperatura el més constant possible. I com que no tots tenim deshumidificadors i habitacions estanques, què tal de moment una calaixera?

La fotografia com a peça

Paral•lelament a la cessió de còpia de les imatges, el projecte de la Memòria Gràfica de l’Espluga va fer arribar al Museu fons sencers de fotografies físiques, algunes d’elles altament sensibles i delicades com les plaques de vidre o les fotografies en tècniques antigues. Les donacions o dipòsits d’aquestes fotografies han fet essencial la creació d’una sala d’arxiu amb la infraestructura necessària que s’ubicarà al nou edifici annex del Museu de la Vida Rural amb la finalitat d’aplegar, conservar, restaurar i reproduir aquest material gràfic per tal de preservar-lo degudament catalogat com a part de la història d’una societat rural dels segles XIX, XX i XXI.

Si haguéssim de considerar una fotografia com la primera peça fotogràfica de que disposa el fons del Museu ens referiríem sens dubte a la fotografia de Ramon Carulla i Forès feta a Barcelona l’any 1876 pel fotògraf Antonio Esplugas Puig. Actualment el Museu té exposada una còpia de la fotografia original a la secció de la Farmàcia. Aquesta imatge és una de les primeres realitzades a Catalunya pocs anys després de la implantació de la fotografia (descoberta i perfeccionada a França a partir de 1838). La fotografia de Ramon Carulla i Forès, així com una altra coetània de la seva muller, obren un dels fons més importants del Museu, en part creat i en part recollit per Lluís Carulla. El conformen aproximadament unes 14.000 fotografies de les quals se n’ha digitalitzat un 15%, començant per les més antigues amb excel•lents exemplars en clixés de vidre al col•lodió, albúmines i gelatinobromurs alguns d’ells de finals del segle XIX realitzats per Artur Carulla. En aquest fons s’hi reprodueixen temàtiques molt variades com escenes familiars, celebracions populars, excursionisme, vida social, viles i ciutats, etc. i s’hi visualitza perfectament el finíssim ull de Lluís Carulla per l’etnografia, conformant una documentació tan important com el gran volum de peces recollides pel mateix Carulla que basteixen el cos principal del Museu de la Vida Rural. Aquest ull per fotografiar un món rural en descomposició va fer aplegar-les ja ben aviat per il•lustrar el magnífic estudi titulat Guia de la Conca de Barberà d’Antoni Palau i Dulcet l’any 1932 i posteriorment, l’excel•lent publicació Etnografia de Reus i la seva comarca: el Camp, la Conca de Barberà i el Priorat de Ramon Violant i Simorra (1955) considerats ambdós d’entre els millors estudis etnogràfics realitzats sobre la Conca de Barberà.

Un dels altres fons importants que es troben dipositats al Museu és el Fons Ramon Martí o Fons de Cal Biel amb un volum aproximat de 2.000 fotografies de les quals ja s’ha superat l’equador de la seva digitalització. Conté unes 650 plaques de vidre amb gelatinobromurs disparats gairebé íntegrament a l’Espluga amb una gran quantitat de retrats utilitzats possiblement per als documents dels espluguins. Conformen una visió àmplia i interessantíssima de les persones dels anys de la postguerra. Pel que fa a les fotografies cedides per a la seva digitalització (de les quals el Museu conserva la còpia digital retornant els originals als seus propietaris) el volum de digitalitzacions arriba actualment a les 6.700 unitats en un degoteig constant d’entrada d’imatges.

El projecte de la Memòria Gràfica de l’Espluga de Francolí té una clara voluntat de participar activament en l’essencial tasca col•lectiva de recuperació de la documentació fotogràfica catalana. A través d’una conservació preventiva i d’una cerca d’imatges té l’objectiu de gestionar les col•leccions sense deteriorar-les, i posar-les a disposició tan per investigadors com pel públic en general d’una forma que garanteixi que les generacions futures puguin gaudir d’aquestes joies que els narraran històries cada cop més distants.

Albert Carreras Ballart
Museu de la Vida Rural

Maridets sota faldilles estufades

2008-08-15T17:34:00.001+02:00

Maridets sota faldilles estufades.
El Museu de la Vida Rural
de l'Espluga de Francolí
explica els oficis perduts.

Per Manuel Cuyàs
Fotografia: Andreu Puig
© El Punt - 30/07/2007 (contraportada)

Cuitin a visitar el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí perquè d'aquí uns anys no hi haurà ningú que entengui què són i per què servien els objectes que s'hi exposen. Molt bonics, fins i tot abstractes i conceptuals, però per què eren? Els visitants veuran la premsa d'oli i es pensaran que és un instrument de corda de la Capella Reial, veuran una reixa de ferro forjat i la prendran per una graella d'escalivar calçots i asseguraran que l'alambí de coure és el maniquí d'una senyora refeta. El conservador del museu, Ramon Rosich, explica que el visiten pagesos actuals de tractor amb refrigeració i ordinador al cobert i s'admiren de la força que havia de tenir l'avi per fer servir algunes eines de les quals ja no recorden el nom. Xapo? Xaupa? En l'apartat de la vida de la llar hi ha un maridet, el braser que les dones es posaven sota els enagos emmidonats per no passar fred a l'hivern. Braser? Enagos? Midó? Fred?

L'entitat responsable del Museu de la Vida Rural, que és la Fundació Lluís Carulla, amb la senyora Montserrat Carulla i l'exquisit poeta del corbatí Carles Duarte al davant, han entès tan bé que el museu pot esdevenir mut abans de gaire –abans de gaire és una expressió molt verdagueriana, i és que sembla que l'esperit de mossèn Cinto plani pel museu–, que han comprat la casa del costat, on l'arquitecte Dani Freixes hi està fent una ampliació que posarà imatge animada i so a l'ofici dels boters, neulers, vinaters, corders, basters o esclopers.

El Museu va ser fundat per Lluís Carulla (l'Espluga de Francolí, 1904-Barcelona, 1990) ara fa 20 anys. Lluís Carulla, patrici i mecenes català, és el creador de Gallina Blanca, la marca de la sopa de cubitos . Venia d'una nissaga d'apotecaris i ell, el primer que va canviar d'ofici per fer-se advocat, va ser qui va trobar la fórmula magistral de fer passar la gana i el fred –fred?– a base de sopes calentones. El museu està situat a l'antiga farmàcia de la casa pairal dels Carulla. A més de les arts i els oficis de la vida rural s'hi pot seguir la història del poble i de la comarca de la Conca de Barberà, amb mostres de flora, fauna i antropologia.

Una cosa: fa l'efecte que el museu amaga alguns fets de la vida quotidiana dels avis. ¿Vols dir que tot es reduïa a coses de treballar i de missa? Ells no proferien algun mecagondéu? Elles només rebien calor de maridets de fang sota les faldilles estufades? Ramon Rosich i Daniel Freixa ens n'haurien de parlar a l'espai nou.

L'escultor Jordi Florensa exposarà al Museu

2008-08-13T12:34:00.004+02:00

L’Escultor Jordi Florensa presentarà les seves obres al Museu de la Vida Rural a partir del proper 5 de setembre.

Florensa nascut a Barcelona l’any 1953, inicià el seu aprenentatge de l'art a l'Escola Massana d'Arts i Oficis i l’acabà a l'Escola Ondara de Tàrrega graduant-se en Arts Aplicades i Oficis Artístics. Amb una col•lecció de transparències a llapis, de temàtica eminentment crítica, obres en aquarel•la, oli i dibuixos a plomí, exposà per primera vegada al Palau d'Alfons XIII a Barcelona, l'any 1978. Als 27 anys s'instal•là a Granyena de les Garrigues, un poblet de 160 habitants, amb l'objectiu de trobar-hi temps, espai, pau i harmonia, condicions imprescindibles per desenvolupar l'art sense les limitacions que la ciutat imposa.

Als voltants de 1990 es llença de ple a l'escultura com a eina principal de la seva expressió artística. Els materials que empra són diversos, des del fang refractari a la fusta ( ramin, perer, om, faig...) o la pedra. Els temes li sorgeixen de les pròpies vivències, sentiments i sensacions. Pren cada cop més força l'aspecte de denúncia i crítica al món actual, sense oblidar la vessant positiva i lúdica de la vida diària. Cada idea li suggereix uns materials, una tècnica i un estil, i és aquí on rau la seva autenticitat. Pot passar del figuratiu més acurat, a l'orgànic o l'abstracció total, sempre fidel al que li demana la seva inspiració.

Actualment segueix cercant nous materials i acabats, i expressant lliurement les seves idees. Però malgrat el caire eminentment testimonial i reivindicatiu de la major part de les seves obres, per ell l'art és abans que tot bellesa i harmonia. És per això que mai no deixa de sorprendre'ns la qualitat estètica de les seves escultures.

La inauguració de l’exposició serà el proper divendres 5 de setembre de 2008, a les 7 del vespre, a la sala d’exposicions temporals de la quarta planta del Museu de la Vida Rural i comptarà amb la presència de Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla, i l’escultor Jordi Florensa.

Presentada la biografia de Josep Tremoleda

2008-07-29T10:53:00.008+02:00

L’Editorial Pòrtic i la Fundació Lluís Carulla van presentar el llibre Josep Tremoleda. Plantar cara a la por el passat dijous 24 de juliol al Museu de la Vida Rural. El volum, escrit per l’historiador i exconseller de cultura de la Generalitat Joaquim Ferrer, és una biografia de l’activista cultural Josep Tremoleda (Barcelona, 1932-1999).

En l’acte, hi participaren David Rovira, alcalde de l’Espluga de Francolí, Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla, Joaquim Ferrer, historiador i autor del volum i Mireia Tremoleda, filla de Josep Tremoleda.

Josep Tremoleda va ser una persona important en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes durant el franquisme. De ben jove ja va ser promotor de ballades sardanes i de cursos de català. Tremoleda va ser alumne de Joan Triadú i un dels motors de la generalització de l’ensenyament del català malgrat l’actitud contrària del règim, amb l’organització de cursos, activitats de formació de professorat, la publicació dels llibres per a l’aprenentatge del català Signe i Faristol o la posada en marxa dels certificats de coneixement de català.

A més, Josep Tremoleda es va implicar a l’inici dels seixanta en l’impuls de la cançó en català, en el teatre per a nois i noies i en el naixement el 6 de desembre de 1961 de la revista Cavall Fort. Arran de Cavall Fort, va conèixer Lluís Carulla, l’empresari que havia creat Gallina Blanca, que havia estat un dels fundadors d’Òmnium Cultural i que va donar un suport econòmic decisiu a la consolidació i l’expansió de Cavall Fort que Josep Tremoleda va dirigir.

Tremoleda va ser un dels col•laboradors més directes de Lluís Carulla, sobretot en activitats culturals com ara la campanya reeixida per fer un salt endavant en el nombre de socis de l’Orfeó Català, la posada en marxa de la Fundació Lluís Carulla o la construcció del Casal de l’Espluga de Francolí, on havia nascut Lluís Carulla i on va realitzar una obra social i cultural d’una gran magnitud, amb exponents tan significatius com la Residència Jaume I per a gent gran o el Museu de la Vida Rural.

Documents relacionats:

Ocupa de l'espai

2008-07-11T15:37:00.003+02:00

.
Ocupa de l'espai
Josep Vallverdú i Aixalà

Avui sol parlar-se de creació i de comunicació. En el cas de Guillem Viladot els dos conceptes es troben i encreuen. L’un no s’hauria posat en marxa sense l’altre, la necessitat de donar sortida a l’univers interior i, al mateix temps, a l’altre extrem de l’espai de comunicació, la translació d’aquest univers cap a un receptor, el públic.

Podem imaginar un pintor que, genialment, produeixi obres per al seu únic i personal goig sense que l’obra resultant arribi a un espectador? Podria ser, però és improbable. Avui dia, en un món tan intercomunicat, pràcticament impossible: volem comunicar, el resultat de la nostra creació té un destinatari, l’altre, el qui, essent com jo, es deixarà acaparar per l’assimilació del producte, i que tal vegada , en fer-se seu el resultat de l’obra, endevinarà els processos del creador i s’hi identificarà. I aquí tenim part de l’obra d’un creador engrescadorament original.

Guillem Viladot, productor de les filigranades, intenses o contundents obres una part de les quals tenim avui a la vista, no era un artista dels que des de petits mostren altres inclinacions artístiques; ell, pertanyent a una família tradicional i ben instal•lada de la vila d’Agramunt, estava destinat, com els membres de les generacions anteriors, a ser apotecari. A la Farmàcia Viladot, a Agramunt, fora del bloc específic de les pomades, els xarops i els cataplasmes, només es conreava la literatura: el pare de Guillem Viladot, farmacèutic i lletraferit, destacà com a cronista de la vila. Guillem Viladot seria farmacèutic. I escriptor, però amb el temps també creador d’objectes inesperats. Mort al final de la seva setantena el 1999, es revelà com a poeta i narrador a primeries dels anys seixantes del passat segle. I com a escriptor va continuar fent-se una carrera, tant en poemes com en proses, rica de premis i reconeixements. En la prosa, sempre lírica i intensa, hi abocava molta observació del món que l’envoltava, al mateix temps que s’interessava pel caràcter dels seus personatges, sobre els quals aplicava amplis coneixements de psicoanàlisi, però també moltíssimes referències a la vida dels pobles i viles. En la poesia, molt original des del començament, sovint s’hi endevina una tendència a l’abstracció, a la fuga, a la barreja de conceptes, a la forma inesperada i sorprenent. I aviat va fer poesia concreta, que era presentada en una determinada disposició espacial, plàstica, amb un missatge intencionat, cal•ligrames, transposicions, tipografies diverses... Tot d’una els seus amics vam començar a conèixer els primers objectes trobats, que eren composicions fetes a partir de coses que altres haurien llançat: una forma de sabater, una pota de cadira, una molla, un estrip d’arpillera, una agulla d’estendre roba, un calçador, un ou de sargir. Amb això componia nous objectes, intencionats, plens de finor poètica o d’impacte neguitejador: el resultat de combinar fustes, ferros, vidres, plàstics, ninots, coure, donava un nou objecte, un ocupa de l’espai, una criatura abans inexistent i irrepetible. De mica en mica intensificà la creació d’aquestes diguem-ne escultures, de primer petitones o mitjanes, després també molt grans, un cop s’hagué compromès amb peces d’automòbil, de tractor, portes de masia o atuells agrícoles.

Però cal tenir en compte que el que importa per aconseguir el resultat és la combinació d’elements, quasi sempre oposats, estranys l’un a l’altre, ajuntats per a una nova funció generalment inútil, només estètica, però de tant en tant amb una càrrega irònica, crítica, estimulant i generadora d’interrogants o perplexitats. De l’objecte trobat al poema-objecte.

Viladot va destinar a Agramunt tres grans espais o cases-museu per exposar-hi de forma permanent les seves creacions, a mesura que la seva fama com a artista de l’espai superava en extensió la d’escriptor a la manera tradicional, que per altra banda no va abandonar fins a la mort, amb desenes i desenes de novel•les, centenars d’articles de premsa i les poesies en diversos volums: la seva obra escrita arriba, en novel•les només, a una cinquantena.

La Fundació Lo Pardal, d’Agramunt, presidida per la seva esposa i dirigida per l’especialista en art Josep Miquel Garcia, a més d’arxivar, catalogar i exposar l’obra escrita i espacial, sosté correspondència amb tot el món, perquè l’obra plàstica de Viladot va cridar de seguida l’atenció dels crítics, col•leccionistes i estudiosos de tots els continents: va ser una de les expansions d’obra personal més sorprenentment ràpides produïdes a l’art europeu. Desenes de conreadors de la poesia concreta es va posar en contacte amb ell, fotografies de la seva obra donaren la volta al món i avui la producció viladotina és reconeguda arreu i els seus tres museus són visitats per artistes, directors de museu, estudiosos i curiosos dels cinc continents. L’atractiu de les produccions de Guillem Viladot és innegable, fruit d'una personalitat rica en ella mateixa i enriquidora per tots els qui el vam conèixer i l’enyorem, i els que el segueixen encara avui.

Text de Josep Vallverdú a raó de la presentació de l'exposició Objectes de Companyia de Guillem Viladot. Museu de la Vida Rural - febrer de 2007

Inauguració de la mostra "Eros i Tànatos" de Philippe Lavaill

2008-06-28T10:00:00.003+02:00

El divendres 27 de juny, a les 19 h, el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí va acollir la inauguració de l’exposició Eros i Tànatos. Treballs del Japó de l’escultor de Bescaran Philippe Lavaill. En l’acte, hi participaren Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla, i l’escultor Philippe Lavaill, i va incloure lectures de poemes de Joan Graell i tres haikus japonesos a càrrec de Clàudia Cascante de Quadras acompanyada de la percussió contemporània de Jordi Brugueras.

La mostra és una selecció de les 150 obres entre escultura, pintura i dibuixos, realitzades per Lavaill a partir del mite grec que reflexiona sobre l’equilibri entre extrems: la vida i la mort, l’amor i l’odi i la creació i la destrucció.

L’origen de l’exposició Eros i Tànatos es remunta a l’homenatge que el Japó va fer a l’artista Léonard Foujita l’any 2006. Lavaill va participar en aquest esdeveniment amb una mostra de la seva obra en una galeria de Tòquio. L’artista va realitzar la part central d’obres que conformen l’exposició al Japó, a partir del dibuix de Foujita, una dona adormida, que seria la representació de l’Eros (vida) i Lavaill ho contrasta amb la bomba d’Hiroshima, el Tànatos (mort).

En l’exposició es poden veure peces d’aquell moment i també obres realitzades posteriorment. Els diferents dibuixos i pintures tenen un marcat caràcter asiàtic, emmarcat en un context històric com és el llançament de les bombes sobre Nagasaki i Hiroshima. Segons Lavaill, Eros i Tànatos vol ser una presa de consciència sobre la cara alegre i amarga de l’existència, allò que els psicoanalistes van confirmar com l’enfrontament entre el bé i el mal. Els dibuixos de Philippe Lavaill, nascuts de la dicotomia vida-mort, contenen clares reminiscències del seu viatge al Japó. Fins i tot es veu reflectit en el cromatisme, color vermell i tinta negra sobre el blanc del paper, el qual evoca el país del sol naixent. El contrast de colors negre-vermell reflecteix i perpetua el contrast entre la fragilitat i la sensualitat de la dona que dorm abraçada a una bomba, el simbolisme negre del corb i la modernitat del metro de Tòquio representat amb el segell que marca el cartell. Aquest contrast és present en la majoria de les obres i dibuixos que va fer l’artista a Tòquio.

L’exposició Eros i Tanatos. Treballs del Japó, que ja ha passat per la Seu d’Urgell i Perpinyà, es podrà visitar al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí fins al 24 d’agost.

Documents relacionats:

Del misteri i un tros de fang

2008-06-27T17:00:00.002+02:00

Paraules del segon retorn
A raó de l'exposició Eros i Tànatos de Philippe Lavaill

En Philippe Lavaill va anar, doncs, per segona vegada, al Japó; a aquesta illa de sorra negra que té una manera ben diferent d’occident, d’evocar i tracra el misteri.

No per atzar encapçalàvem l’anterior escrit “Foujita, Fugita, Fugida” amb una frase que parla d’un “mystère qui inquiète et qui, cependant, caractérise la vie...”. En Philippe té una inquietud. Una inquietud alegre, que és un dels trets que caracteritza el seu tarannà. I, del misteri que l’inquieta, en fa producció artística. Té una manera pròpia de tractar el misteri en la contemplació de la realitat, en el moviment en zig-zag del seu viatge, en la realització del seu treball, en les seves invencions, en la manera de relacionar-se... Aquest misteri que, ara aflora ara s’amaga, en el cor del laberint del seu taller.

Novament de retorn, ens porta el seu Quadren de viatge i les paraules que la Hiromi Nishiyama i l’Arnaud Parel li dediquen en la seva exposició a la Design Festa Gallery de Tòquio; exposició presidida per l’emblemàtic corb japonès que el traç d’en Philippe ha posat en negre sobre blanc amb mestratge.

En el text del tríptic d’aquesta exposició, la Hiromi Nishiyama recull unes paraules d’en Philippe “Crowns and women are everywhere. If Japan changes that will mean women make changes. This croew knew that” (Corbs i dons n’hi ha per tot arreu. Si el Japó canvia, això voldrà dir que les dones fan canvis. Aquest corb ho sabia). Tindrà aquesta frase alguna cosa amb el despertar del que parlàvem en l’escrit anterior? Vull acompanyar aquesta reflexió prenent el risc d’aportar el que la psicoanàlisi ens ensenya: que, certament, els homes i les dones han de despertar, però no de la mateixa manera.

I, a la llum de “la línia justa” i de la mirada que manca”, en Philippe Lavaill realitzar ara l’obra fruit d’aquesta experiència. Sabent que la línia pot resultar tirànica si un s’oblida de quelcom d’essencial que evoca la resposta que el venedor de catifes marroquí va donar al seu client que volia dues catifes fetes a mà que fossin idèntiques: “No sap vostè –li diu al client- que la repetició perfecta ofèn els déus?”

Sobre la taula del taller de l’artista hi ha les teles que prepara per dipositar-hi, amb l’escriptura via pinzell, allò que dels seus ulls ha caigut en la seva manera de besar el món. Al costat, el Quadren de viatges que serà un llibre. Al mig, una “dormeuse” de fang, moldejada amb les seves mans – amb la ‘f’ de fang, de fugita i de foc-, sobre la qual la llum baixa arrenca ombres vitals.

Ramona Llach
Coordinadora del grup Creació i Psicoanàlisi “Edra Orri” p.44
Publicata a Lo Banyut, núm. 23 primavera de 2008

Foujita, Fugita, Fugida

2008-06-25T16:18:00.005+02:00

Unes paraules per acompanyar un traç
A raó de l'exposició Eros i Tànatos de Philippe Lavaill

En la sinuositat de l’obra de Philippe Lavaill hi llegeixo tant l’empremta de la “línia justa”, que ell recull de l’ensenyament del mestre Dalí, com la potència d’un cavall sense amo i la recerca d’un esperit inquiet. Fujita l’atrau cap al Japó. Fugita de qui?

En un Foujita que convoca la celebració del seu centenari amb manifestacions artístiques diverses, l’art de la fugida i la fugida de l’artista no hi tindrien lloc? Quan el cavall salvatge fuig, ho fa per un instint que el determina. Què determina a Philippe Lavaill en al seva “fugida”? O és l’amazona Fugita que el fa determinar com a un Quixot? En tot cas, la fugida de l’artista cap al Japó s’articula a Fougita i d’això en resultarà una fugida productiva.

Tota fugida productiva porta un germen vital. Quelcom molt més poderós que la “línia justa” del dibuixant. Aquest germen vital que Philippe Lavaill ens dóna veure i llegir en el seu traç: “El que veig al Japó ho escriuré amb pinzell i tinta i després serà escultura”. Parla la inquietud alegre d’aquest home, el seu interior “bouleversé” pels clars-obscurs avatars de la seva història i de la seva recerca, entre meandres de la veritat i la mentida, en tres dimensions.

Per Shitao, el traç que és de l’ordre pictòric és l’equivalent de l’”alè vital” dels taoistes. Però no n’hi ha prou amb la Via -vide et chemin- del Tao. Les paraules són imprescindibles al “Combat de la imatge” de Giradoux, llibre en que l’autor diu “una persona no pot viure amplament una actitud, un estat, a menys que al seu costat tingui l’objecte que els simbolitza”. Així doncs, traç, objecte i paraula.

Foujita, Fugita, Fugida. Fugi(r) da... Unes paraules per acompanyar un traç, trenades en tres dimensions, nuades per un secret i agalmàtic Ítaca. “L’art de la fuite c’est l’esthétique de la surprise”

Ramona Llach
Coordinadora del grup Creació i Psicoanàlisi “Edra Orri” p.43
Publicata a Lo Banyut, núm. 23 primavera de 2008

El batec periodístic de Josep Maria Rendé

2008-06-10T10:40:00.001+02:00

El Museu ha col·laborat en l'edició del llibre El batec periodístic d'un dirigent cooperativista català: Josep Maria Rendé i Ventosa: Escrits 1903-1925 realitzat per Antoni Gavaldà i editat per Cossetània.

El llibre presenta l’estudi d’un dels agraristes més importants de Catalunya en el període del primer quart del segle XX. Home sorgit de la burgesia catalanista, esmerçà temps i energia per ajudar a bastir un sòlid edifici cooperatiu a la seva vila natal: l’Espluga de Francolí. A partir d’aquest moment es convertí en un referent comarcal a la Conca de Barberà per la seva implicació compromesa a donar ànims i opinió sobre el cooperativisme a altres col·lectius pagesos. Gradualment, aquesta empenta la dirigí al conjunt del país, cosa que el convertí en un divulgador oral del cooperativisme agrari, ajudat d’una prolífica obra escrita que escampà en llibres i articles en periòdics de l’Espluga, Montblanc, Valls, Tarragona i Barcelona. Fruit d’aquesta donació i disposició, la Mancomunitat el nomenà cap d’Acció Social Agrària, des d’on realitzà una tasca d’alt nivell, orientadora i engrescadora, pel que fa a la creació d’obra cooperativa. Al llibre es reprodueixen setanta-cinc dels seus articles, classificats en disset temàtiques, i s’analitza què aportaren i quines van ser les bases doctrinàries estatals i estrangeres en què l’autor s’emmirallà.

Antoni Gavaldà és professor de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i iniciador de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. Actualment, forma part de les fundacions Recasens i Mercadé, de Reus; Roca i Galès, de Barcelona —és director de la col·lecció Cooperativistes Catalans—, i de l’Institut Ramon Muntaner, amb seu a Móra la Nova. Quant a recerca, és autor d’una obra extensa en dos grans àmbits: el de la història contemporània i el de la didàctica de les ciències socials. En el primer camp, individualment ha publicat obra de temàtica social referida a política, economia, sociologia, història educativa, agrarisme i sindicalisme, així com de crítica històrica. La tesi i posterior llibre L’associacionisme agrari a Catalunya (Valls, 1989) obrí vies de treball en la història social encara vigents. Col·lectivament ha publicat en obres de referència, les darreres de les quals són Diccionari d’Historiografia Catalana (Barcelona, 2003), Història General de Reus (Reus, 2003) o l’Enciclopèdia Temàtica Oxford (Barcelona, 2003). El seu darrer llibre ha estat El naixement del nou sindicalisme d’ordeno y mando. Anys quaranta a Valls i comarca (Tarragona, 2007).

DESCÀRREGUES:

El Museu participa en l'edició de la Història Agrària dels Països Catalans

2008-06-08T17:57:00.000+02:00

El Museu de la Vida Rural ha participat en l'edició del tercer volum de la Història Agrària dels Països Catalans a través de il·lustracions dels continguts a partir dels fons del Museu així com a través de la cessió de fotografies de l'Arxiu del MVR.

La Història Agrària dels Països Catalans està destinada a ser l'estudi més extens sobre aquesta matèria que s'ha editat fins a l'actualitat. Està dirigit per Emili Giralt i coordinat per Josep M. Salrach. El Tercer volum (presentat aquest 2008) ha estat coordinat per la historiadora Eva Serra. L'obra està publicada per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona tot i que la seva edició és de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Catalunya, la Universitat de Girona, la Universitat de les Illes Balears, la Universitat Jaume I, la Universitat de Lleida, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat de València.

Els capítols d’aquest tercer volum de la Història Agrària dels Països Catalans dels segles moderns se centren tant en l’observació de les continuïtats com en la identificació dels canvis. S’hi examinen les conjuntures seculars, les transformacions dels conreus i de les tècniques (amb atenció especial a la vinya i el vi) i les estructures socials. Els autors distingeixen tres conjuntures en el transcurs dels segles XVI al XVIII. A finals del XV i inicis del XVI s’identifica un moviment expansiu en termes demogràfics i productius que es prolonga fins al final de la dècada del 1580. Els guanys vegetatius de la població, encavalcats amb l’ajut decisiu de la immigració, col·laboren en la reconstrucció de es bases agràries d’una producció en què la rotació biennal i els cereals són arreu encara hegemònics i les novetats socials i productives escasses. El període 1580-1680 és reconegut com una fase històrica ambivalent en què la crisi es combina amb les transformacions. Els canvis en les estructures socials precediren les novetats agràries i les diferències entre els territoris catalans rauen en bona part en el distint paper que la noblesa o els sectors urbans tenen en les relacions socials agràries, en les quals la pagesia tendeix a erosionar la renda feudal. Arreu, però, l’endeutament per raons privades o fiscals engendra diferenciació social. El segle XVIII es veu com el segle de l’expansió i la formació del mercat, però també com la culminació i final d’un model de creixement. A Catalunya permeté la formació de xarxes protoindustrials i al País Valencià la formació d’una agricultura intensiva totalment comercialitzada.

DESCÀRREGUES:

Presentació del llibre "Història d'una cuinera"

2008-06-08T16:27:00.004+02:00

El diumenge 8 de juny es va presentar, a la Sala polivalent de l'Antic Hospital de l'Espluga de Francolí, el llibre Història d’una cuinera. Memòries de Maria Badia escrit per Carme Martí. El llibre, editat per l'Editorial Fonoll de Juneda, conté un pròleg realitzat per la cuinera Carme Ruscalleda la qual assistí a la presentació de llibre, acte emmarcat dins la cinquena Fira-mostra del carquinyoli que es celebrà a l'Espluga de Francolí.

Història d'una cuinera conté les memòries de Maria Badia, filla de pagesos que de ben jove va anar a servir a Reus on va començar a cuinar. Als anys 30, a Barcelona, va ser cuinera d'una família benestant i va assistir a les classes del xef Rondissoni, a l'Institut de Cultura de la Dona. Va tornar al poble poc després de la guerra per casar-se i va fer de mestressa de casa, pagesa, mandonguera i cuinera a cases particulars per a celebracions i de les fondes Fonoll i Garrell. El llibre inclou 30 receptes entre primers plats, segons i postres com ganyims, arengada amb chorro, braç de gitano, espinacs amb beixamel, rosetes, coca de codony, conill gratinat, estofat de senglar, rajada amb suquet de fesols, sopes bullides, perdius amb vinagreta, albergínies amb salsa verda, torrons de sabater i bacallà a la Blanca Colloni.

El Museu de la Vida Rural ha col·laborat en l'edició del llibre a nivell de documentació amb fotografies de peces dels fons i reproduccions de l'arxiu fotogràfic del Museu.

Carme Martí Cantí (Montblanc, 1972), és llicenciada en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment imparteix cursos de català inicial del Consorci per a la Normalització Lingüística i col·labora en el setmanari Nova Conca. Néta de Maria Badia, ha recollit les seves memòries.

Exposició "Sendes i Carenes d'Enric Valor"

2008-06-01T11:51:00.004+02:00

El diumenge 1 de juny es va inaugurar l’exposició Sendes i Carenes d’Enric Valor. En l’acte, hi participaren Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla i Carles Duarte, director de la mateixa fundació. L’exposició, promoguda per Escola Valenciana, es podrà veure al Museu de la Vida Rural fins el 22 de juny.

L’exposició Sendes i Carenes divulga les rondalles escrites per Enric Valor i en fa conèixer els paisatges i la geografia que el van inspirar, amb la voluntat d’homenatjar l’escriptor valencià i promoure la lectura de la seva obra.

L’exposició consta de 15 panells que contenen els textos de Valor i fotografies. Els textos, molt breus, són citacions literals extretes d’una rondalla i fan referència als paisatges, a les accions o als personatges que hi apareixen. Al costat dels textos, apareixen les fotografies on Valor va situar i recrear la rondalla.

Enric Valor va publicar 36 rondalles entre 1950 i 1976. Com s’assenyala als panells de l’exposició “van ser els pitjors anys en la història de la nostra llengua: prohibida o silenciada en tota manifestació culta, es desarrelava a les grans ciutats valencianes, on se n'interrompia la transmissió de pares a fills i s'estenia el monolingüisme en castellà. En aquell temps advers, quan tot convidava a desistir, Valor va escriure de moment per a molt pocs lectors. Sens dubte, confiat en un futur millor, va fer una feina callada i tenaç, pensada per als valencians que encara havien de nàixer, rebent ell ben poc a canvi, llevat de la satisfacció íntima de la seva dignitat. El seu esforç només s'explica per una convicció en la utilitat de la pròpia obra: en les generacions futures de valencians i valencianes adults -nosaltres- que el llegiríem en les rondalles i les transmetríem als nostres infants. Les Rondalles de Valor són alhora un salvament apassionat de la llengua i de la tradició cultural nostres, un recorregut admirat sobre la terra pròpia, el llegat d'un home savi, serè, amable i optimista malgrat els temps difícils”.

Enric Valor i Vives va néixer a Castalla l'any 1911 i va morir a València el dia 13 de gener de l'any 2000. El seu nom va lligat, inevitablement, al de tres intel•lectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner (mort el 1981), Joan Fuster (el 1992) i Vicent Andrés Estellés (el 1993). Però si cadascun d’aquests era el millor exponent en un camp, això és, en la lingüística Sanchis Guarner, en l’assaig i la crítica literària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seva persona el conreu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i cultura pròpies: la gramàtica normativa, la rondallística i la novel•la. I en tots tres va excel•lir.

Enric Valor comptà amb una sèrie de reconeixements institucionals i acadèmics. Va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats de València (1993), les Illes Balears (1998), la Universitat Jaume I de Castelló (1999), la d'Alacant (1999) i la Politècnica de València (1999). Òmnium Cultural li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Generalitat de Catalunya la Creu de Sant Jordi (1993). Prèviament, havia obtingut el Premi Sanchis Guarner (1983) de la Diputació de València i el Premi de les Lletres Valencianes (1985) de la Generalitat Valenciana.

DESCÀRREGUES:

Nota de premsa de l'exposició [pdf ]

Entrega dels Premis Baldiri Reixac

2008-06-01T10:57:00.009+02:00

La Fundació Lluís Carulla va lliurar el diumenge 1 de juny els XXX Premis Baldiri i Reixac en la modalitat d’alumnes. En aquest acte s’entregaren 70 premis a alumnes de 700 euros cadascun i 2 premis destinats a experiències que fomenten l’ús de la llengua de 2.000 euros cadascun.

Els premis a alumnes són atorgats a treballs escolars fets en català pel seu contingut i qualitat. L’import del premi es destina a llibres o materials didàctics en català escollits pels alumnes guardonats. Dins de la modalitat a alumnes s’atorguen dos premis a experiències realitzades per alumnes per fomentar l’ús de la llengua catalana, fruit d’un projecte global per intensificar i assolir plenament l’ús del català més enllà de l’activitat acadèmica amb la iniciativa i el guiatge d’un o més professors, amb implicació de la comunitat educativa.

Els Premis Baldiri Reixac intenten estimular i reconèixer la qualitat en la tasca i la fidelitat lingüística de les escoles catalanes i de les persones que integren la comunitat educativa del país. L’edició d’enguany té una dotació total de 126.200 euros repartits entre els 91 premis que s’atorguen.

El lliurament de premis als alumnes comptà amb la presència de l'expresident Jordi Pujol. El lliurament de premis a escoles, mestres i professors es va realitzar el 3 de juny al Palau de Pedralbes. L’acte va ser presidit pel president de la Generalitat, José Montilla.

DESCÀRREGUES:

Veredicte dels Premis Baldiri Reixac 2007/08

Pluges a l'Espluga

2008-05-26T13:30:00.006+02:00

Els qui hagin passejat per l'Espluga aquest cap de setmana hauran pogut comprovar la crescuda del riu Francolí. Les pluges de l'últim mes, que han fregat els 200 litres per metre quadrat, han posat momentàniament en entredit la sequera a la comarca, fent reviure els conreus de la Conca i els els aqüífers de les muntanyes de Prades que afloren a la Cova de la Font Major.

Una imatge de l'acollida de les pluges és aquesta fotografia, realitzada tot just al naixement del riu Francolí, desbordant els històrics rentadors públics i la mateixa Font Major de l'Espluga.

Foto: Museu de la Vida Rural

Concert al Museu

2008-05-25T11:10:00.004+02:00

El dissabte 24 de maig es va celebrar el concert i la presentació del disc "La Salseta espluguina" a càrrec de la Jove Orquestra de l'Espluga, amb la direcció de Josep Colomé, i el Cor jove de l'Espluga dirigit per Sergi Esparza.

L'Escola Municipal presenta un disc que és el fruit del treball de tots els qui l'integren: alumnes, professors, pares i patrocinadors. L'escola, iniciada i mantinguda durant molts anys pel Casal de l'Espluga, s'ha sabut adaptar a la nova realitat municipal amb il·lusió i fermesa la qual cosa li ha permès obrir camins i possibilitats diferents.

En el disc es poden trobar una quinzena de peces molt variades des de temes com Imagine de J. Lennon, La vita e bella de N. Pio Vani o Els colors del vent de A. Menken arranjades per J. Colomé, S. Esparza i T. Sánchez i inclou també el tema Salseta Espluguina adaptada per J. Colomé, S. Esparza i tot l'alumnat de l'escola.

Clàssics i més

2008-05-19T10:51:00.002+02:00

Quan encara no feia un any del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, Josep Maria de Casacuberta va decidir impulsar una plataforma per a la difusió de la cultura catalana. La iniciativa de seguida va comptar amb l’entusiasme de bona part de la intel·lectualitat de l’època, i amb el suport de personalitats tan destacades com Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer o Carles Riba. El setembre de 1924, doncs, es posava a la venda Lo somni de Bernat Metge, el primer llibre publicat per l’Editorial Barcino.

Lo somni formava part de la sèrie Els Nostres Clàssics, on, des d’aleshores, han aparegut més de cent cinquanta volums, molts dels quals constitueixen edicions de referència de les obres més importants de la literatura medieval catalana. Al costat de l’edició dels clàssics, la Barcino ha fet aportacions remarcables en àmbits molt diversos, amb un èmfasi especial en la llengua i la història, però també en la geografia, el dret, les tradicions populars, l’ecologia o la botànica. Els llibres de col·leccions com la Popular Barcino, l’Enciclopèdia Catalunya, la Biblioteca Folklòrica, la Baró de Maldà o la Verdagueriana en són bones mostres.

Més de vuitanta anys després de la seva fundació, la Barcino continua publicant llibres, i ho fa amb la mateixa voluntat inicial de donar a conèixer els clàssics catalans, medievals i moderns. L’exposició Clàssics i més. L’Editorial Barcino i Josep Maria de Casacuberta fa un recorregut al llarg de les diverses etapes per les quals ha passat l’Editorial, estretament relacionades amb les circumstàncies polítiques i socials viscudes pel país. En el darrer apartat, sobre el present i el futur, es planteja de quina manera afronta els reptes del segle XXI.

Pàgina web de l'Editorial Barcino: www.editorialbarcino.cat

Itinerància de l'exposició:

Museu d'Història de Catalunya (Barcelona)
Institut d'Estudis Ilerdencs (Lleida)
Universitat Alacant
Casa de Cultura Marqués González de Quirós (Gandia)
Museu de la Vida Rural (L'Espluga de Francolí)
Museu de l'Art de la Pell de Vic

La Pell de la Pell a la Torre Vella de Salou

2008-05-08T12:35:00.004+02:00

El passat divendres 30 de maig la sala de la Torre Vella de l'Ajuntament de Salou va acollir la inauguració de l’exposició La pell de la pell. Joan Ponç - J. V. Foix creada pel Museu de la Vida Rural i l'Associació Joan Ponç.

La mostra exposa els aiguaforts de Joan Ponç i el text de J. V. Foix inclosos al volum La pell de la pell. El volum de bibliòfil La pell de la pell va ser editat l’any 1970 per Polígrafa i conté vint-i-dos aiguaforts del pintor Joan Ponç i un text del poeta J. V. Foix. Un treball objecte d’un doble interès: d’una banda perquè és una mostra depurada del llenguatge plàstic d’aquest artista i de l’altra perquè treu a la llum el retrobament amb Foix, un poeta amb qui va mantenir un estret lligam des de l’inici de la seva trajectòria.

Aquesta sèrie d’aiguaforts ens permet endinsar-nos en el complex univers gràfic de Ponç, un món intricat, sovint dominat per un horror vacui que el va empènyer a omplir fins a l’últim racó de la tela i el paper. En canvi, a La pell de la pell ens mostra amb nitidesa l’eix central de les seves inquietuds: la figura humana. Una figura que Ponç no representarà amb voluntat realista sinó que la portarà al límit de l’horror terrible i el riure grotesc. Mans, caps, peus, ulls, orelles i braços delaten la presència latent d’un cos que l’artista ens oculta. Són membres que ens remeten als exvots que podem trobar en les capelles d’algunes esglésies, objectes que són una ofrena i una súplica, fragments que alhora fan palès dolor i esperança.

Ponç ens obliga a fixar la nostra atenció en un punt concret del cos humà, ens dibuixa un recorregut per la geografia humana amb aturades en els punts que ell considerava claus: les mans, els ulls i el cap. Mans que intenten atènyer l’inabastable, com el pintor que amb els seus pinzells, llapis i burins s’esmerça a revelar allò que s’amaga darrere l’aparença de les coses. Ulls que amb la seva mirada intenten depassar la pell de l’aparença i furgar en l’essència. Caps que s’obren per copsar allò que no es pot atrapar amb els sentits.

Foix va qualificar Ponç d’"investigador plàstic laboriós" i no anava errat, el gravat, la pintura i el dibuix van ser les seves eines de reflexió. La difícil dècada de 1940 va veure néixer la relació entre el poeta i el pintor, una relació que amb els anys es va consolidar i va donar fruits excel•lents. Per Ponç, Foix va ser la porta d’entrada al món literari i artístic que connectava amb les avantguardes europees que tan lluny quedaven de la Catalunya de la postguerra. La pell de la pell és una mostra de l’estret lligam teixit entre dos creadors de generacions distants que, tot i treballar amb materials diferents, compartien una mateixa manera d’entendre la creació. Descoberta i invenció, recerca i imaginació, són els principis que defineixen el procés creatiu de la poesia de Foix i de la pintura de Ponç.

Joan Ponç va néixer a Barcelona l’any 1927. Va estudiar pintura amb el mestre Ramon Rogent. L'any 1948 va fundar la revista Dau al Set, conjuntament amb Joan Brossa, Modest Cuixart, Arnau Puig, Joan-Josep Tharrats i Antoni Tàpies, que va significar el ressorgiment de l’impuls creatiu en la decaiguda Barcelona de postguerra. Descontent amb els cercles artístics catalans, el 1953 va traslladar-se al Brasil. Va instal•lar-se a São Paulo, on la seva pintura va fer-se més hermètica i depurada. El 1962 va tornar a Catalunya i es va instal•lar a Cadaqués. A partir d’aquest moment, la seva obra va tenir una forta presència en els circuits artístics nacionals i internacionals i va obtenir el reconeixement del públic i la crítica. El 1984 va morir a la seva casa de Saint Paul de Vence (França). La perspectiva del temps referma la rellevància i l’excepcionalitat del treball de Ponç, com també la intensitat de la seva veu i la necessitat del seu redescobriment.

TORRE VELLA - CENTRE CULTURAL DE SALOU
Carrer de l'Arquebisbe Pere Cardona, Salou
del 30 de maig al 22 de juny de 2008

Martí Artalejo exposa 'Metamorphosis' al Museu

2008-05-05T12:44:00.003+02:00

El 26 d’abril es va inaugurar l’exposició Metamorphosis, de Martí Artalejo, al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. L’acte comptà amb la presència de Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla, i Martí Artalejo, el fotògraf de l’exposició.

Martí Artalejo és un fotògraf amb una llarga experiència professional. Autodidacte, freelance i professor, gran coneixedor de tots els mecanismes de la fotografia documental i, sobretot, creativa.

El seu treball està revestit dels més purs elements cinematogràfics: Artalejo crea una successió d’imatges impregnades per un fort discurs seqüencial. Així, Metamorphosis, mostra el canvi d’un ésser en un altre per mitjà del moviment. La fotografia és estàtica, però en aquest cas, per les pròpies imatges seriades, així com pels elements representats, mostra un fort moviment, el qual transforma aquestes imatges en unes imatges purament abstractes. Cossos humans i bitlles es transformen així en formes purament abstractes.

Es produeix la desaparició d’un cos concret en el no-res. En les obres, hi ha un principi i una fi, d’una imatge concreta es passa a una imatge abstracta. Així Artalejo, sempre treballa en sèries, ja que li permet desenvolupar les idees en forma de seqüència. La sèrie li permet integrar el moviment a la imatge fotogràfica estàtica. Per a Artalejo, la fotografia no es limita a ser transmissora de valors estètics, la fotografia esdevé un mitjà per representar idees i vivències personals.

Metamorphosis és una sèrie de vint-i-set fotografies que mostren la maduresa artística de Martí Artalejo, creades arran de la desaparició sobtada dels pares del fotògraf.

MUSEU DE LA VIDA RURAL
Sala d'exposicions temporals de la 3a planta
del 26 d'abril al 25 de maig de 2008

DESCÀRREGUES:

El Museu de la Vida Rural, l’etnografia catalana sota diferents prismes.

2008-05-04T13:10:00.005+02:00

Quantes formes de veure una mateixa peça o una mateixa feina, segons el prisma del qui la percep; una eina a primer cop d’ull ben corrent, resulta rebre aquí tot el protagonisme. “Això, segons els ulls de qui la contempla”, pot imaginar-se el visitant del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí.

Tothom pot descobrir-la segons el seu punt de vista, des dels menuts qui contemplen aquestes feines com una complicació pesada “tant costava fer una barra de pa?”, fins qui les coneix de primera mà “quantes tardes d’estiu suant a les eres...”. Tot, segons un punt de vista sobre unes peces i unes feines que aquest museu de la Fundació Lluís Carulla posa a disposició del visitant, protegint-les del bandeig tecnològic.

Aquest prisma és ben divers aquí, des de l’explicació científica fins la interpretació artística, sempre amb vocació docent i divulgativa. Com s’explica sinó, que una feina antigament tant habitual com fer la batuda a l’era estigui representada de tantes formes?

Un primer prisma el podem aconseguir obrint les calaixeres de mossèn Alcover. En surt que batre és una de les feines agrícoles més importants, que té per objecte separar el gra de la palla que l’acompanya. Deturem-nos després sota la percepció de les il·lustracions pictòriques dels murals d’en Llucià Navarro, representacions en policromia càlida que s’aturen en les batudes d’estiu a la comarca. O, si seguim en la besant artística, la batuda també es preserva a les obres de terracota de Josep Traité, dos pagesos amb un matxo a l’era junt amb les empremtes digitals del mestre Traité. Meravelles de la paciència tant expressives com detallades, humanes, vives. I la impressió d’en Pere Quart, que des d’un racó ens recorda en cant natural que “qui no bat pel juliol no bat quan vol, de les garbes a l’era, desfetes, però gràvides d’espigues, dessota els cascs, d’un tronc ben avingut de mules; el boll estèril se l’emporta el vent, però roman el gra tant preciós, el qual és garbellat, ben ensacat, i el sac – com diuen – ben lligat; prest els millors molins en faran farina, i el nostre pa de cada dia”.

Quatre plantes que recorren els oficis, les tradicions, la vida a la casa pairal i les feines de la pagesia a més de les seccions monogràfiques dedicades a l’Espluga de Francolí i la Conca de Barberà, ens formen una explicació d’aquestes feines de la ruralia, dels oficis, de les seves eines, de les seves tècniques, de la seva gent... mentre que tots aquests prismes ens expliquen una època, il·lustren la societat rural, els seus personatges, les seves tradicions, festes i costums. El seu esperit ens fa comprendre que formem part d’aquesta força i al sortir d’aquest museu, podem veure, ni que sigui uns minuts, que la nostra realitat és bastida per milers d’elements culturals, un pòsit afaiçonat al llarg del temps que ens ha conformat el tan anomenat tarannà català.

Albert Carreras Ballart

Publicat a Cultura i Paisatge. Revista de la Ruta del Cister, número 1 (juliol de 2006). Pàg. 84. Ed. Consell Comarcal de la Conca de Barberà, Consell Comarcal de l’Alt Camp i Consell Comarcal de l’Urgell.

Exposició de 'Dibuixos il·luminats' de Jean-Jacques Laigre

2008-05-03T13:30:00.006+02:00

Ramon Llull, Llibre d’Amic e Amat és una exposició ideada per Josep Palau i Fabre i coordinada per la Fundació Palau de Caldes d’Estrac.

La mostra és un conjunt de vint-i-sis dibuixos il•luminats fets en collages de cartró pintat realçat amb pa d’or, realitzats per Jean-Jacques Laigre a partir de fragments del Llibre d’Amic e Amat. La novetat de les il•lustracions rau no només en el fet que ha creat una gran varietat de colors i formes que les apropa a l’estètica dels còdex medievals, sinó que cada il•lustració inclou íntegre el text de Ramon Llull. En aquest cas, l’il•lustrador es posa al servei de la paraula, conscient que té prou força per ser emmarcada.

El Llibre d’Amic e Amat (1283-1284) és, segurament, l’obra més bella i fascinant de Ramon Llull. És un tractat d’iniciació en la vida ermitana, escrit en forma de versicles, un per cada dia de l’any. Tot el conjunt de l’obra està farcit d’imatges, al•legories, conceptes teològics, d’una gran bellesa i d’una sublim simbologia mística. L’obra s’estructura en forma de diàleg triangular entre l’Amic (que és l’home o Ramon Llull), l’Amat (que és Déu) i l’Amor (que en ocasions apareix personificat).

MUSEU DE LA VIDA RURAL
Sala d'exposicions temporals de la 3a i 4a plantes
Del 25 de gener al 24 de febrer de 2008

DESCÀRREGUES:

Cartell de l'exposició [jpg]

Amb la col·laboració de:

El Museu de la Vida Rural del segle XXI

2008-04-22T16:04:00.015+02:00

Un Museu
per al segle XXI

El Museu de la Vida Rural de l’Espluga duplicarà els seus espais i modernitzarà el seu discurs museogràfic.

La Fundació Lluís Carulla ha encarregat al prestigiós arquitecte Dani Freixes el projecte d’ampliació i modernització del Museu de la Vida Rural.

Vint anys després de la seva inauguració el Museu de la Vida Rural es troba en un procés d'ampliació i modernització amb la construcció d’un nou edifici annex que, amb 1.600 m2 addicionals, duplicarà l’espai actual dedicat a l’etnografia catalana.

Cal adaptar el Museu al segle XXI i garantir-ne la seva continuïtat mirant cap al futur amb clara consciència del passat. El projecte d’ampliació també contempla la modernització de l’actual edifici del museu, introduint les noves tecnologies, implantant discursos audiovisuals i esponjant les exposicions per a adaptar-se a una nova museografia.

El projecte ha estat realitzat pel prestigiós arquitecte Dani Freixes, membre fundador de Varis Arquitectes i que ha rebut nombrosos premis de diferents entitats nacionals i internacionals, com el FAD, el Premio Nacionalo del Diseño, el dels ajuntaments de Barcelona i de Madrid o el de la Universitat de Harvard. La Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull, els bars Zsa-Zsa i Selts, el restaurant Nodo, l'urbanisme del Parc del Clot o el muntatge de l'espectacle multimèdia ¡Tierra! al Pavelló de la Navegació de l'Exposició Universal de 1992 a Sevilla, són algunes de les seves obres més destacades.

Segons Freixes, l’objectiu principal és aprofitar el potencial del Museu de la Vida Rural, tant pel seu material com per la seva temàtica per arrelar conceptes imprescindibles per entendre la realitat del nostre món, tant en les generacions més joves com en els que ho van oblidant, “un museu que no ha de ser un bagul per guardar-hi objectes sinó una caixa d’eines per utilitzar-los a fi d’entendre el temps i la matèria, i el que d’això en fem els homes”.

Freixes ha dissenyat un edifici singular que s’està aixecant davant de l’actual Museu, a la finca anomenada de “Cal Carreter”. Vol ser un gran contenidor de coneixements amb una tàpia farcida de continguts on, en baix relleu, hi apareixeran més d’un centenar de noms d’objectes que el progrés bandeja de forma alarmant, un edifici que vol ser un annex de l’actual Museu de la Vida Rural alhora que es converteixi en un testimoni urbà de tot allò que procurem no oblidar del món rural. L’edifici en sí està dissenyat d’una forma sostenible o, segons diu l’arquitecte, “el que en el món rural se’n diu sentit comú”, aprofitarà la llum exterior a través d’una secció que captarà la llum solar i la portarà a totes les plantes fins al soterrani. La presència d’un gran finestral a l’entrada servirà tant de mirall dels actuals esgrafiats de les tradicions com d’aparador de les activitats que es fan a dins.

El nou edifici tindrà en la seva planta baixa una sala d’actes, que s’usarà en la visita per projectar-hi un audiovisual introductori. Aquesta sala polivalent, amb capacitat per un centenar de persones, també podrà ser utilitzada com a sala de conferències. També a la planta baixa del nou edifici hi haurà la recepció, la botiga del Museu i els despatxos administratius.

En la planta soterrani s’hi col•locaran dues de les col•leccions més emblemàtiques del Museu com són la col•lecció Josep Traité de figures de terracota, d’etnografia rural, i la col•lecció d’homenatge al pessebrisme català.

La primera planta del nou edifici contindrà els espais destinats a la conservació de fotografies, els diferents arxius del Museu (documental, audiovisual, fotogràfic i sonor), la mediateca, la biblioteca i l’hemeroteca amb una sala de consultes. També en aquesta planta es podrà veure un nou àmbit titulat “Present i futur de la vida rural” on es tractaran temes fonamentals en relació amb els models d’explotació del món, les bones pràctiques, el consum responsable, l’energia sostenible, la globalització i el futur després de la “revolució verda”.

La tercera planta contindrà els àmbits monogràfics de l’Espluga de Francolí i la Conca de Barberà (terra i paisatge, geologia, fauna, vegetació, història, arqueologia...) que actualment es troben a la quarta planta de l’edifici principal del Museu, el qual serà redistribuït amb les col•leccions d’oficis tradicionals. També en aquesta planta hi haurà una sala amb uns 400 m2 disponibles per a fer-hi exposicions temporals.

A més a més de la construcció del nou edifici annex, també s’elaborarà una nova proposta museogràfica per l’actual Museu de la Vida Rural que reflecteixi un discurs global per a copsar el sentit de construcció cultural. Una proposta museogràfica que completi el tractament actual de peces amb una amplia introducció d’elements audiovisuals i seleccioni millor les peces exposades presentant-les acompanyades d’una informació més àmplia gràcies al sistema d’interactius.

Per fer aquest museogràfic, Freixes pretén utilitzar la il•luminació per jerarquitzar els recorreguts, valorar les peces i per crear escenes de context convincents; els mitjans audiovisuals per poder donar explicacions didàctiques amb imatges i moviment; els sistemes interactius per disposar de més informació de cada peça i poder veure com es feien servir les eines; el so per poder disposar del testimoni oral de la gent que encara té a la memòria coneixements fonamentals de la cultura rural; i les olors per recordar una característica rellevant en el món rural. Tot amb la intenció de crear un recorregut suggerent i emocionant.

El 21 d'abril de 2007 es va col·locar la primera pedra del nou edifici annex. En l'acte, el conseller de cultura i mitjans de comunicació Joan Manel Tresserras va elogiar el paper dinamitzador exercit per la família Carulla. 'No és habitual que una família dugui fins al límit el seu compromís i que hi assumeixi tota la responsabilitat', va explicar el conseller. Tresserras també va assenyalar que no és habitual que un poble de 4.000 habitants com l'Espluga de Francolí tingui un patrimoni cultural com el d'aquesta població. L'alcalde de la vila, David Rovira, va parlar de la contribució de Lluís Carulla i Canals i de la seva família amb la sèrie d'iniciatives iniciades l'any 1965 amb el Casal i que van continuar amb la Residència Jaume I o el mateix museu.

La presidenta de la Fundació, Montserrat Carulla, es va mostrar orgullosa de mantenir l'esperit emprenedor que els va infondre el seu pare i va resumir els tres objectius d'aquesta ampliació del Museu de la Vida Rural: ampliar la superfície de l'exposició, modernitzar el llenguatge expositiu amb la incorporació d'audiovisuals i aplicar un nou discurs museogràfic que vinculi el passat de la pagesia amb el futur.

El procés d'ampliació és molt complex ja que s'han de fer intervencions al 100% d'àmbits i sales del Museu, tant del nou edifici annex com de l'edifici històric del Museu de la Vida Rural. Aquestes intervencions, que provocaran el moviment de tot el fons de peces de l'exposició permanent del Museu, provocaran que a partir del gener de 2009 diverses sales i seccions del Museu no puguin ser visitables. Demanem anticipadament disculpes als visitants del Museu per aquests inconvenients. Tot i això, i entenent que arribats a un punt la visita al Museu no pot ser completa, el Museu tancarà temporalment a partir del març de 2009 fins a la reobertura, amb la inauguració del nou edifici annex i les noves instal·lacions del Museu, prevista per la tardor de 2009.

Descàrregues

2008-04-19T10:51:00.015+02:00

.
En aquest apartat hi trobareu diferents articles i documents relacionats amb el Museu i les seves activitats. També hi ha una secció de premsa amb les notes de premsa del Museu de la Vida Rural.

Catàleg del Museu de la Vida Rural
(Exhaurit - només disponible en pdf):

Catàleg de l'exposició permanent del Museu de la Vida Rural (pdf - 53.5 MB)

Documents d'àudio:

Premsa:

Memòria de la Fundació Lluís Carulla:

PECES DESTACADES: Segell hebraic

2008-04-19T10:51:00.011+02:00

Segell hebraic per a
marcar pans àzims
Núm. inventari: MVR2424
Bronze
41 x 37 mm
Segle XIV

Aquesta mena de segell indicava la qualitat de pa àzim pur que és l'únic que poden menjar els jueus durant els set dies que dura la "Pesah" (Ex. XII, 34 i XIII, 6-7), en memòria de la fugida d'Egipte. El segell exposat té un mànec hexagonal amb nus de la mateixa forma; el mànec no porta l'anella tal com tenen alguns altres per poder-los dur penjats. Al centre del segell hi ha un ocell de perfil que sembla que no s'ha d'interpretar com un palmípede sinó de la família dels còrvids i que sembla una garsa, d'espècie imprecisable. El volàtil és envoltat per quatre rams de tres branques cadascun, d'una mateixa planta florida (potser un card); hi ha també, al mig, una estrella de sis puntes. Al voltant, en hebreu, una inscripció que diu: "Durant set dies, menjareu àzims en pau". El segell fou trobat a l´Espluga de Francolí. Hi ha una còpia dipositada i exposada al Museu Sefardí (Sinagoga del Tránsito) de Toledo.

Bibliografia:

ALTISENT, AGUSTÍ. Un segell hebraic trobat a l´Espluga de Francolí i els jueus i conversos de la vora de Poblet. Miscellanea Populetana (Scriptorium Populetí, 1), Abadia de Poblet, 1966, pàgs.337-342 i làm. I.

CATALUNYA MEDIEVAL. Catàleg de l´exposició. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 1992.

CARRERAS CASANOVAS, ANTONI. Història de l'Espluga de Francolí. Volum III: L'Edat Mitjana. Pagès Editors, L'Espluga de Francolí, 2000.

DDAA. El bronze en Museus de les comarques de Catalunya. Col·lecció Diffundere. Generalitat de Catalunya, 2003.

HISTORISCHES MUSEUM DER PFALZ SPEYER. The Jews of Europe in the Middle Ages. Hatje Cantz Publishers 2005 (Alemanya).

Llucià Navarro (1924-2007)

2008-04-11T13:49:00.036+02:00

Paret, tela i paper. L'art de Llucià Navarro.

Un artista i un país
Per Josep Maria Ainaud de Lasarte

Sovint caiem en l’error de simplificar i de classificar massa ràpidament les persones i les coses. Diem d’algú “és un dibuixant”, “és un pintor”, “és un ninotaire”, sense veure-hi res més. I d’aquesta manera l’hem catalogat com el que classifica una papallona, la disseca i la clava amb una agulla sense adonar-se que la papallona de veritat és la que vola lliurement.

Amb els artistes passa sovint. Els crítics s’han limitat a parlar de “modernistes”, de “noucentistes” o darrerament, de “figuratius” i d’”abstractes”. I des de fa uns anys, una dictadura de crítics i de galeristes han intentat negar el dret a viure als qui eren “figuratius”, com si ser-ho ja els esborrés de la categoria d’artistes. Fins i tot en els futurs Museus d’Art Contemporani, s’ha procurat eliminar la presència i el record de tots aquells artistes que eren denominats, despectivament, “figuratius”. Les modes, però, passen i passaran i molts dels noms que avui semblen intocables quedaran arraconats a les golfes dels museus i de les col•leccions privades i públiques, com ha passat a Holanda amb les dotzenes de milers de quadres i quadrets comprats per les diverses institucions públiques.

El mal, però, ja està fet, i la desorientació –i l’especulació- s’han apoderat de la crítica, dels galeristes, dels col•leccionistes i dels premis més o menys oficials. El públic –reacció natural- ha deixat d’interessar-se per l’art, i només para atenció quan es parla d’algun robatori, d’alguna subhasta multimilionària o de les inauguracions de costosos edificis museístics, buits de contingut. Això explica, en bona part, que aquell interès que hi havia a Catalunya fa uns anys per les exposicions, pels Salons de Primavera o de Tardor, per les mostres antològiques en homenatge als artistes, ben coneguts per un públic fidel, només hagin quedat en el record. No tot, però, és negatiu. Al costat d’aquests triomfs manipulats i efímers, a Catalunya –i arreu d’Europa- existeixen artistes de veritat, que han treballat pe r damunt de les dificultats i més enllà de les modes i les imposicions dels crítics. A Catalunya en tenim bons exemples, que a poc a poc veuen reconeguts els seus mereixements i les seves qualitats, sense esperar revaloracions pòstumes. A poc a poc, el bon criteri es va imposant sobre les teories que els negaven el dret a existir.

I avui podem veure un acte de justícia, que molts reclamàvem i que veiem fet realitat. L’exposició d’homenatge a Llucià Navarro, amb motiu dels seus setanta anys, n’és una clara prova. Ha arribat el moment de mostrar, públicament, un conjunt impressionant de la seva obra, molt menys conegut del que realment mereix. No és que Llucià Navarro sigui un desconegut: per a molts, és el bon il•lustrador del "Cavall Fort” o dels llibres infantils de Tàber i d’altres editorials catalanes; per a altres, és el muralista –gran muralista!- d’esglésies i edificis culturals, com els conjunts extraordinaris del Casal de l’Espluga de Francolí o del Museu de la Vida Rural. Però els qui l’hem seguit des d’un principi podem afirmar que la seva obra, tan diversa –il•lustracions, murals, pintura de cavallet- és la d’un autèntic artista. D’un artista que coneix totes les tècniques, com els bons artistes medievals; d’un artista que es complau a “barallar-se amb la matèria”, com li agrada dir sovint. I, sobretot, d’un artista que no es dóna mai per satisfet, que sempre busca, que sempre treballa. A la vegada, però, és un artista que imparteix la joia de viure. No és torturat, ni negatiu, ni violent. I tampoc no és l’artista fàcil, de la decoració floral o dels paisatges agraïts. Ben al contrari. En Llucià Navarro sap valorar el paisatge, coneix les dificultats i les limitacions de l’artista, treballa tenaçment per millorar els resultats aconseguits. I per damunt de tot, és un enamorat de la figura humana, de les persones, homes i dones, grans i joves, nens i vells. Artista d’una gran cultura, ha après tot el que ens han ensenyat els qui ens han precedit en el camí d l’art i, persona culta com és –sempre aprèn i sempre estudia -, ha viatjat per tot Europa per admirar l’obra dels grans artistes que han marcat, amb pedra blanca, la història de la pintura universal. Sap perfectament que la cultura és tot el que ens queda quan hem oblidat tot el que ens han ensenyat.

Amatent i observador, en Llucià Navarro és un testimoni fidel de la nostra gent, de la gent catalana. Si d’aquí a uns segles no quedessin catalans, a través de les figures d’en Llucià Navarro se’n podria reconstruir la mena. Sap aprendre i sap ensenyar: la seva tasca a l’Escola de Llotja és un exemple de com s’ensenya –un mestre sempre aprèn- i ell mateix ha estat el seu primer deixeble. I aquest artista, mestre i deixeble a la vegada, està tan arrelat a Catalunya que la seva identitat l’ajudarà a ser universal quan voli més enllà d’aquest país que ell estima tant i al qual serveix amb tanta fidelitat.

L'espai d'en Llucià
Per Josep Vallverdú i Aixalà

Si havia d’explicar a una colla de gent jove les obres de Llucià Navarro, diria, per començar, que és una persona que s’expressa a través de la imatge, a diferència d’altres que es comuniquen mitjançant la paraula, o creant empreses, o ballant, o tocant un instrument. Ell ho fa amb imatges, tant si aquestes imatges volen representar un símbol com si ens expliquen una història. Potser plantejant així l’entrada en el tema ells començarien a comprendre que contemplar l’obra d’en Navarro no és suficient, no n’hi ha prou de dir que fa bonic o que ens ha agradat, ni tan sols en el cas que l’admiració ens fes confessar que ens havia entusiasmat: cal veure què hi ha darrera les imatges, per què les ha dibuixades així i no d’una altra manera, la disposició del fons del quadre, els atuells, els arbres, les armes, les gerres, els abillaments i els colors.

Per tant, hauríem d’anar a pams: ara els joves observadors ja s’han interessat per una pila d’aspectes que la contemplació de l’obra d’en Llucià desvetlla i posa en focus. Per exemple, imagino que demanarien per què pinta sobre les parets. Molts dels més joves ignoren que les parets no són només per guixar-les –i pitjor i més lleig si es guixen amb esprai. A les parets, des de molt antigament, els decoradors hi ha fet figures amb perfils, esgrafiats, mosaics o pintura. En Llucià domina aquestes tècniques, com un d’aquells artistes de Pompeia, Bizanci o Taüll. O tal vegada li agradaria més que diguéssim “com un artista del Paleolític”, aquella gent de traç segur, capaç de viure amb el model i de captar-ne el moviment, la positura i l’instant, sobre la roca.

El monarca, el pontífex, el duc o l’emperador disposaven ue les parets del palau havien de ser decorades. I l’artista triat feia un projecte, després de ben calcular què cabria dins aquella superfície i com hi desenvoluparia el tema. La tècnica, o sigui el procediment; però també el perquè del procediment. En Llucià ha pintat a les parets d’una manera clàssica, al fresc, que és un procediment on els colors es dipositen sobre la paret encara humida i hi penetren i s’hi incorporen com formant part de la pasta. I ha pintat també sobre paret seca, amb colors opacs, que fan crosta damunt el mur. L’art de decorar murs no té secrets per a ell, i segurament avui al nostre àmbit cultural ningú no el supera. Ell té la disciplina ben apresa, i ben pensada, i la voluntat acostumada a lluitar contra dificultats: façanes, altes parets d’esglésies, grans vestíbuls i menjadors, escalinates, frisos,…

Estic segur que alguns joves es proposarien ara de fer sobre una paret quelcom que no fos només una simple guisada. L’exemple d’un artista de pes sempre és estimulant, i els bons creadors saben transmetre no únicament la bellesa conjunta de l’obra d’art, sinó una reflexió sobre la dèria primera, que en fa un interrogant ric i perenne.

Després, convidaria els joves oients a reflexionar sobre aspectes diferents de l’obra d’en Llucià: la pintura de cavallet, el dibuix, la il•lustració. Aquí hem abandonat les grans superfícies, i ens reduïm a un marc, una tela, una cartolina, un Canson. I en aquest més petit univers trobaríem el mateix dinàmic combat que a les grans superfícies. Jo puc parlar especialment de la impressió que produeix el traç d’en Llucià quan és aplicat a la il•lustració. Podríem afirmar que, en part, l’empenta que va prendre una revista com “Cavall Fort” fou deguda, en els primers temps, a l’aparició de contes il•lustrats per en Llucià. El text deia una cosa, però la il•lustració subratllava de tal manera el conte, que era com si tingués més poder de penetració, com si aquelles figures massisses, d’ulls rodons, eixarrancades, de mans quadrades, us fessin recordar, només de mirar-les, tot el dramatisme i l’enjòlit del text abans llegit.

Per què? Per dos motius, principalment: primer, perquè en Llucià es planteja tota il•lustració amb el mateix estudi que de l’espai i de l’argument faria per a un mural. Conten, a propòsit d’això, que la forta expressivitat dels mosaics o de les pintures romàniques era deguda al fet que calia explicar la vida i/o els miracles d’un sant a gent que no sabia llegir, i per això aquella pintura a les parets és bàsicament expressionista, subratlla molt, condensa, sintetitza, ullprèn. En Llucià sap que sabem de lletra, però vol que, després de llegit el text, puguem, sempre que en tinguem desig, reveure la història i les peripècies solament mirant les seves il•lustracions. Les ha estudiat en els més mínims detalls, i n’ha situat els elements en l’espai de què disposa amb un sentit de l’arquitectura dels àmbits que és patrimoni de pocs.

He al•ludit a dos motius per explicar l’impacte de les seves il•lustracions. El segon és que es proposa servir, que, amb tot el seu saber gràfic, serveix conscientment el text, o l’encàrrec. I per fer-ho es documenta exhaustivament, fins al detall petit, a la forma de l’herba, a la corba de la corona, al caient de la capa, a la textura del sostre de fenc d’una cabana alpina. Així ho feien els grans artistes, bons servidors, i per tant, senyors, dels temps clàssics.

Pinzellades del pintar
Per Llucià Navarro i Rodón

Ben jove encara, vaig llegir un llibret de Stefan Zweig, Moments estel•lars de la Humanitat, en què l’autor descriu i estudia un reguitzell de circumstàncies fortuïtes que, en donar-se, han alterat substancialment el rumb de la Història; és sorprenent. Per bé o per mal, també cadascú de nosaltres n’ha tingut més d’un en la vida, de moment estel•lar que li ha capgirat el viure. Un de meu s’esdevé arran d’haver estat un dels fundadors de “CAVALL FORT”. Érem una colla d’amics, cap de nosaltres professionalment vinculat al món editorial i que, com en tot amateurisme, entre tots ho havíem de fer tot; així fou com vaig començar a il•lustrar contes, jo. Un d’ells, “Sangota, el llop de Nadal”, un conte magnífic de Ramon de Bell-lloc, el nostre malaguanyat Fuster Rabés.

Aquells dies les finances de la publicació anaven més aviat de corcoll, travessàvem el moment més crític de la seva tendra història, tant, que fins i tot algun benintencionat ens n’augurava la fi. Acorralats, vàrem recórrer al mecenatge del senyor Lluís Carulla i Canals, el qual, convençut del que fèiem i del sentit de país que “Cavall Fort” tenia, no dubtà a donar-nos un cop de mà que va resultar decisiu.

La il•lustració del “Sangota” havia cridat l’atenció d'en Lluís Carulla. Tot just llavors li ballava pel cap fer pintar uns frescos a l’Església Nova de l’Espluga de Francolí, i en el plantejament del meu dibuix intuí el toc d’algú especialitzat en el mural; era cert. En parlàrem llargament, em féu confiança, i me n’encarregà el projecte i la ulterior realització.

Fa molts anys d’això, i potser la meva memòria ho simplifica tot una mica, és igual. Els fets són aquests, i aquest el moment estel•lar de què parlava. A partir d’aleshores, ultra una amistat que m’honora en gran mesura, sempre auspiciada pel Sr. Carulla, s’inicia una de les tasques més profuses de pintura mural que del Renaixement ençà mai un sol home o grup d’homes –no he estat sol en els darrers murals que he fet a l’Espluga, el meu fill i jo hi hem treballat plegats- ha establert amb una mateixa població.

Tot un repte. Un repte que, en un temps en què l’art i el comú de la gent semblen tendir mútuament al divorci, té un gran valor. Un repte particularment esperonant per a mi ja que, si treballar en allò que et té el cor robat ja és de per si el millor regal que hom pot rebre del cel, quan aquesta teva passió es concreta en la pintura, un encàrrec que t’asseguri poder lluitar asserenadament amb tu mateix en l’intent de fer aflorar una obra en la que creus, és un doble regal.

La pintura és polifacètica com un dau, té diverses cares totes elles autèntiques i reals, cadascuna matisada per un guarisme individual que la distingeix de les altres. La més antiga de les cares, la germana gran, és la mural, amb aproximadament uns vint mil anys a l’esquena, la primera que l’home va practicar. Una pintura, la mural, que a part dels valors que com a tècnica i procediment té –que són innombrables -, mostra un caràcter amable i discret, gairebé impersonal, que no només la fa ser la més agraïda de totes sinó que li permet mantenir-se al marge del mercantilisme i la barroera especulació; una pintura que es treballa una mica a la callada, amb un just toc d’humilitat, lluny del tripijoc publicitari i l’egoisme d’uns pocs que l’adquireixen a fi de mig amagar-la, o amagar-la del tot, segrestant-la per al seu propi gaudi. Ella, com l’escultura monumental, com l’arquitectura, és un art eminentment social que es dóna a tots i a tots pertany, i aquesta multipropietat la fa també impenetrable a tot intent de pirueta espectacular o marcisisme gratuït. Una gran virtut, aquesta, atès que l’art, quan és de debò, o s’esforça a ser-ho, quan el qui el fa és conscient de no ser sinó un instrument a mans d’un projecte superior, mereix un respecte tan gran que qualsevol interferència barroera em subleva i treu de fogó.

La pintura de cavallet és una altra de les cares del dau. Si la mural és la germana gran de la colla, la de cavallet –el quadre-, n’és la caganiu, la més efervescent; la gran dominadora de l’actual panorama pictòric. A tot estirar té cinc segles de vida, i no obstant això sembla haver representat ja tots els papers de l’auca. Compondre un quadre comporta la provocació del rectangle blanc de la tela, un espai en què tot és permès, el desempar de la llibertat absoluta, aquella que, en no donar-s’hi cap altre condicionant que el propi estat anímic del pintor, obre el camí a la pintura més expressiva, subjectiva i desinhibida de totes; si bé tota pintura és l’autoretrat de l’autor, cap no ho és tant com quan s’actua en la indiscreció del quadre, on tot s’hi val.

Pintar-lo és, per mi, com tenir un fill. Un fill molt especial a qui voldries transmetre el bo i millor de tu mateix, i mai no te’n surts del tot. No per culpa d'ell, que normalment és mal•leable i es plega a la teva exigència, sinó per la pròpia mancança i els límits que t’han estat donats, en els quals tu només fins a cert punt pots incidir però no acréixer-los l’estatura, ni un través de dit. Tot i així l’estimes molt, el quadre, hi convius i hi dialogues tant, que al cap i a la fi, tot i tenir la seva pròpia personalitat –que en té, i molta-, una mica, ell ets tu mateix; hi tens molts punts en comú i, si el deixes, veuràs com té més coses a dir que no esperaves… Si més no els meus quadres ho fan, d’aquí la gran dificultat a vendre-me’ls. El vendríeu, algú de vosaltres, el vostre fill…?

Pintar, abans ho he dit, és un regal del cel; pot ser-ho, però també pot ser una cosa molt diferent. Intricat ho és per a tot aquell que s’ho prengui seriosament, però a part la dificultat que per a cadascú representa, per a alguns ha resultat un afer especialment dolorós. Sé el que em dic: gent hi ha hagut, infinitament més dotada que no pas jo, que l’ha pagat molt car, el privilegi de ser tocat per la vareta màgica de l’art; penso en el Zoilo, un “no ningú” a qui vaig conèixer fugaçment.

Fou fa una pila d’anys, a les acaballes de la dècada dels quaranta, en un poblet d’una vall atrapada en un replec de Gredos –Cuevas del Valle- per on jo peregrinava beneficiat amb una “Beca de la Fundació Amigó-Cuyàs”. Vam topar-nos per pura casualitat, jo carregat amb els estris de pintar, ell amarrat a la cua d’un ruquet, home i bèstia carregats de llenya fins al capdamunt. Caminàrem plegats una estona. De sobte, penjada a la gropa del ruc, descobreixo una carbassa vinatera amb un toro gravat al ventre; un animal prodigiós, una interpretació del toro castellà com jo no n’havia vist mai cap d’igual. Un somriure garneu, i va fer-me saber el perquè del gravat. Feia llenya i era pastor, i per no confondre les seves pertinences amb les dels altres gravava una imatge d’animal a cadascuna de les seves, a punta de ganivet. Vaig quedar garratibat, un home fabulós, autor d’una obra absolutament impensable, un pintor rupestre espaterrant. Els seus braus tenien –“tenen" he de dir, va donar-me’n un que guardo com un tresor- una plasticitat excepcional. La comprensió del toro és tan justa, el toc personal i domini de la mà tan prodigiosos, que la seva obra, tot i diferent, en absolut desmereix la Tauromàquia de Goya ni la de Picasso. Fins aquí tot flors i violes, però així com hi ha hagut artistes a qui el seu art no els ha estat reconegut fins després de la mort, el seu ni això. Ni la seva gent ni la de fora va adonar-se mai de l’art del pastor, no va trobar ressò, per tant no va existir. Els seus, en veure’l embadocar-se mirant i dibuixant bèsties tot el dia, van tenir-lo per beneitó, i el van marginar. Ell se sabia l’aneguet lleig de la cleda, una errada de la naturalesa de la qual no sabia ni sentir-se’n orgullós ni renegar-ne. A la meva proposta de treure el seu art a la llum per mostrar-lo a qui el pogués apreciar, va respondre amb un gemec: “¿Viejo soy, señor; ya ni puedo, ni quiero… El tiempo ya fue…!” Així de patètic, precís i coherent. Tot i la meva insistència no vaig aconseguir fer-lo baixar del ruc. La seva venjança, potser…?

Mural del blat (MVR) Foto: Jordi Vidal

Biografia de Llucià Navarro:

1924
Neix el 19 d’abril al barri de Sant Gervasi, fill de mare vallenca i de pare parisenc. Aquest, que és aquarelista i fotògraf afeccionat, li inculca la vocació artística i el gust per l’obra de creació.

1941
Estudis d’Art a l’Acadèmia Nolasc Valls i a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, actual Facultat de Belles Arts. Amb d’altres estudiants crea el Grup Betepocs. Primera medalla de Pintura l’any 1945. El 1948 acaba el Professorat i la Llicenciatura en Pintura.

1951
Comença una llarga tasca docent com a Professor interí de Dibuix Artístic a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics, la popular “Escola de Llotja” fundada per la Junta de Comerç l’any 1775. S’hi jubilarà l’any 1989.

1952
Nova exposició, individual, a la Sala Argos. Es casa amb una companya d'estudis, Maria Pilar Pérez-Dolz i Riba. Viatgen per Itàlia, on amplia estudis de pintura mural a Milà, Roma, Florència, Pisa i Venècia.

1953
Primers murals al fresc: capella de la Immaculada i cúpula de la del Santíssim, a l’església de Betlem. Neix la seva primera filla, Montserrat.

1954
Neix el seu fill Francesc. Murals al fresc al presbiteri de l’església parroquial de Ponts, a la Noguera.

1955
Intensa tasca de producció de pintures murals al fresc, esgrafiats, marqueteries, masaïcs i vitralls per tot Catalunya i l’estat espanyol: Alp, Badalona, Barcelona-Santa Maria de Sants, Llar Sant Jordi, Sant Francesc d’Assís, Sant Joan Bosco, Corpus Christi-, Balaguer, Bell-lloc, Esparreguera, L’Espluga de Francolí, Gavà, Logronyo, Lleida, Madrid, Santuari de Núria, Ponts, Ribes de Fresser,Riudoms, Sant Pere de Riudevitlles, Sant Sadurní d’Anoia, Súria, Valladolid, Vilanova i la Geltrú i Valls. I també a Amèrica.

1956
Medalla d’Honor de l’Agrupació d’Aquarelistes de Catalunya. Neix la segona filla, Blanca.

1958
Guanya a Madrid, amb el número 1, les oposicions de Professor de Terme de Dibuix Artístic.

1959
Funda el Departament de Pintura Mural de “Llotja”. L’any 1970, a proposta de la Direcció, el Claustre de Professors l’elegirà Sots-director de l’escola.

1960
Neix la tercera filla, Mireia. Forma part de l’equip fundador de Cavall Fort, n’assumeix la direcció artística i hi col•labora regularment, essent en gran mesura qui dóna la seva imatge peculiar a la revista. Col•labora amb diverses editorials com a il•lustrador.

1981
La Generalitat de Catalunya el nomena Director de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics “Llotja” a proposta del Claustre de Professors. Aquest fet li resulta particularment emotiu perquè, ultra l’honor de regir l’escola que estima, li suposa haver estat el primer Director nomenat pel Govern català des de la creació d’aquesta Escola d’Art que, possiblement, és la més antiga d’Europa. Exercirà el càrrec fins al 1984.

1992
La Fundació Jaume I reconeix la seva trajectòria amb el Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana.

1995
El Casal de l’Espluga el nomena Soci d’Honor i li atorga l’Escut d’Or.

2004
La Fundació Lluís Carulla edita l'opuscle Paret, tela i paper. L'art de Llucià Navarro. Es realitza un homenatge al pintor i s'instaura la Ruta Llucià Navarro a l'Espluga de Francolí.

2007
Llucià Navarro mor a l'edat de 83 anys.

RUTA LLUCIÀ NAVARRO A L'ESPLUGA DE FRANCOLÍ

Mostra un mapa més gran

Galeries d'Imatges

2008-04-10T17:34:00.023+02:00

Amplia les imatges
Amplia la informació

EXPOSICIÓ D'ESCULTURES DE JORDI FLORENSA I CROUS
© Museu de la Vida Rural, setembre de 2008

Amplia les imatges
Amplia la informació

PRESENTACIÓ DE LA BIOGRAFIA DE JOSEP TREMOLEDA
© Museu de la Vida Rural, juliol de 2008

Amplia les imatges
Amplia la informació

DEMOSTRACIÓ DE L'OFICI DE BOTER - JOSEP TORNER CAÑELLAS
© Museu de la Vida Rural, gener de 2005

Amplia les imatges

_

Informació d'interès

2008-04-10T16:48:00.037+02:00

MUSEU DE LA VIDA RURAL

Fundació Lluís Carulla

Canós, 16

L'Espluga de Francolí (43440)

Tel. 977 87 05 76

Fax 977 87 04 30

e-mail: info@museuvidarural.cat

Pàgina web: www.museuvidarural.cat